Els pares de l'Anton no l'esperaven. O sí que l'esperaven, però no pas pel mes de juny. I encara menys l'esperaven a Vic, sinó a Sant Julià, d'on eren família i avantpassats. Però el petit Anton va decidir que sent setmesó ja n'hi havia prou per començar a veure món

Estem a punt d’acabar l’any! Hi haurà qui celebrarà Nadal (hi haurà qui preferirà commemorar ritus pagans), però se sigui o no creient… No us sembla extraordinari que, en un món massa cops acusat de frivolitat, dos mil anys després fem encara xerinola per rememorar el naixement d’un infant? Cada nova vida és un petit miracle. Hi ha nadons que neixen seguint el calendari previst. N’hi ha d’altres que arriben abans d’hora, com el poeta i pintor Anton Carrera, nat per casualitat a Vic el juny de 1943, ara fa 80 anys. Els pares de l’Anton no l’esperaven. O sí que l’esperaven, però no pas pel mes de juny. I encara menys l’esperaven a Vic, sinó a Sant Julià de Vilatorta, d’on eren família i avantpassats. Però el petit Anton va decidir que sent setmesó ja n’hi havia prou per començar a veure món: els pares van haver de sortir de forma intempestiva de la Catedral en ple ofici, i amb el temps del pare anar a buscar el metge l’Anton ja era nascut. De seguida va quedar clar que el petit minyó seria artista. Als 6 anys, mentre passejava amb el seu avi patern per Sant Julià, per allà on acaben els camps de la Plana de Vic i comencen els boscos de les Guilleries, va veure una puput emprendre el vol. En arribar a casa, la criatura va dibuixar l’ocell en l’únic paper que llavors hi havia disponible: un tros de paper de vàter Elefante que la seva mare va guardar com un tresor. Als 9 anys, la imatge d’uns bombers sufocant un incendi al Col·legi d’Orfes, i llançant per la finestra els llibres en flames de la biblioteca, es va convertir en l’esca dels primers versos; potser influenciat per l’àvia mestra; potser inspirat pels llibres de Verdaguer que hi havia a casa, amb dedicatòries dirigides al seu avi matern, amic íntim del gran poeta de Folgueroles. Dies després es va organitzar un festival per recollir fons i el petit Anton va llegir-hi allò que havia escrit: tothom el va aplaudir. I així va ser com amb només 15 anys, i el Batxillerat Elemental a la butxaca, va traslladar-se a Barcelona decidit a treballar en el que fos menester per poder-se pagar la carrera. La ciutat bullia amb l’activitat sindical clandestina que hi havia a les fàbriques; els seus versos van apressar-se a reflectir la realitat social que es respirava al carrer. La Cova del Drac va emergir com a epicentre cultural i polític. Allí hi actuaven els cantautors de la Nova Cançó Catalana: Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor… El 1967, el jove Anton va ser convidat a recitar-hi la seva poesia combativa i així va començar una etapa com a trobador, amb més de 400 recitals i la gravació de tres discos. Quan va saber que la Universitat de Barcelona estava preparant la nova carrera de Filologia Catalana va apuntar-s’hi de seguida, convertint-se el 1978 en un dels primers quaranta i escaig llicenciats d’aquella primera promoció. La carrera va servir-li per convertir-se en professor de Batxillerat de Llengua i Literatura Catalanes, permetent-li ser corretja de transmissió d’una cultura que finalment podia arribar a la joventut. El 2000 va llicenciar-se en Belles Arts, especialitat de pintura. El 1981, Miquel Martí i Pol va prologar un dels seus primers poemaris: “Un poema, un llibre, sempre són circumstancials i sempre formaran part d’aquell únic gran poema que, segons ha estat dit, tots els poetes escriuen al llarg de la seva existència”. Un poema vital format, de moment, per 17 poemaris, una trentena de premis i 19 exposicions pictòriques. El 1977, el poema Estirp li va valdre el premi Englantina d’Or als últims Jocs Florals que es van fer a l’exili, l’any 1977 a Munic. El 1983 va guanyar el premi Viola d’Or i Argent amb Qui si no tu? i el 1991 de nou l’Englantina d’Or, amb Ausa, la dels turons, sent proclamat així “Mestre en gai saber” dels Jocs Florals de Barcelona. Qui li hauria dit, a aquell infantó nascut abans d’hora, que un dia rebria un dels guardons de poesia més prestigiosos del Principat? S’ho haurien cregut els seus pares? Potser la resposta la tenim en uns versos del mateix Anton: ““Rumies molt” et deia / sovint l’avi patern. / “No siguis tan sorrut. / No pot fer-te profit, / de cap de les maneres, / aquest comport que tens. / T’hauries d’esbargir. / Per què no jugues més / a bales i baldufes?” / No feres cas de l’avi / i encara et dura el vici / de vinga donar voltes / a causes i embolics”. Potser les celebracions pel canvi d’any són l’excusa perfecta per fer cas d’aquest consell: capfiquem-nos menys, esbargim-nos més, gaudim al màxim del temps que ens ha estat donat amb famílies i amics. Per molts anys plens de quadres i versos, Anton. Bones festes i bon 2024 a tothom!

Els pares de l'Anton no l'esperaven. O sí que l'esperaven, però no pas pel mes de juny. I encara menys l'esperaven a Vic, sinó a Sant Julià, d'on eren família i avantpassats. Però el petit Anton va decidir que sent setmesó ja n'hi havia prou per començar a veure món

Anton Carrera, 80 anys de versos