Ara que en Toni no em sent, vull renyar la Mare de Déu: "Mare de Déu de Núria, el Xato es mereixia que l’haguéssiu cuidat una mica més bé aquests últims mesos!"

Va néixer el 1946 al carrer de Sant Miquel de Vic i com a bon vigatà de petit corria davant el cap de llúpia cridant “Mori el Merma”. A 14 anys va començar a moure’s per la Unió Excursionista de Vic (UEV), una de les entitats més actives de la ciutat, on va prendre consciència que el nostre país és ple de muntanyes i de feina per fer. El gener de 1974, amb tan sols 27 anys, va ser escollit president de l’entitat, essent el primer president democràtic de la UEV. La nova junta, molt nombrosa, estava formada per 15 membres joves, tots socis des de ja feia temps. Antoni Anguera ha estat un home lligat a la UEV des de ben petit –el seu pare ja n’era soci– i fins a l’actualitat. Sempre s’ha mostrat com un membre molt actiu, un soci de referència. No es pot parlar de l’excursionisme a Osona, i de retop a Catalunya, sense tenir present el Xato. La coneixença de la muntanya que tenia era impressionant. Ha estat un muntanyenc molt complet, tant esportivament (excursionista, escalador, esquiador) com en el vessant cultural i social de la muntanya; enamorat de la seva terra i compromès amb ella. Home d’una enorme vitalitat que encomanava fàcilment les seves passions als altres: la fotografia, que n’era un expert; la coneixença de la muntanya, i el compromís ferm amb el país. Passions que han fet d’en Toni una persona molt coneguda a les nostres comarques i més enllà. Com a president de la UEV va ser un gran impulsor d’actes culturals, socials i esportius, però per sobre de tot va aconseguir reunir totes les entitats excursionistes de la comarca creant la Mancomunitat d’Entitats Excursionistes d’Osona. Gràcies a això van ressuscitar entitats que restaven en letargia, com ara la de Taradell, la de Sant Hipòlit de Voltregà i la de Roda de Ter. La Mancomunitat va ser una experiència pionera a Catalunya; la junta estava formada pels presidents de totes les entitats, i organitzaren un bon nombre d’actes, entre els quals cal destacar les Trobades Comarcals Excursionistes. En la segona trobada es va crear el Parc Natural de Bellmunt-Puigsacalm (1977). En una altra trobada es va organitzar un concert de Rafel Subirachs a la Casanova del Raurell cantant Els Segadors, cosa que comportà molts problemes amb la gent de l’extrema dreta. També en una altra trobada s’organitzà la IX Renovació de la Flama de la Llengua Catalana. Anguera també va tenir un paper molt important dins de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, de la qual havia estat proposat com a president però no ho acceptà. Durant la seva vida ha participat, sempre implicant-se al màxim, en infinitat d’actes que tinguessin com a objectiu de fons els Països Catalans. Va treballar intensament en l’organització de la Renovació de la llengua a Montserrat. Col•laborà en el segon congrés de Cultura i Excursionisme a Catalunya. Ha estat portador de la Flama del Canigó. Ha participat des del primer moment amb l’Assemblea Nacional Catalana i n’ha estat l’ànima de la secció de Gurb. Gurb, el seu poble estimat, que ha acollit al seu cor. Ho coneixia tot de Gurb i mai ha tingut un no pel seu poble d’acollida, pel poble de les quatre parròquies. Deia: Gurb són quatre pobles en un. El juny del 2021 en Toni va pujar a Núria el dia abans de la cursa de l’Olla. Es trobava fotut ja que li havien fet la químio aquella mateixa setmana. Feia fred i molta humitat, amb les mans s’enrampava a tot arreu i fins i tot li va costar de fer la foto oficial de la cursa. Aquella nit va dormir ben poc. S’aixecà molt d’hora i després d’esmorzar –això sí, va ben esmorzar– se’n va anar ell sol a concentrar-se a prop del llac. S’havia de concentrar pel pregó que donava sortida a la cursa. Li havien encarregat feia dos mesos i el tenia ben après, però el transmetien en directe per TV3 i no podia equivocar-se. Quan faltava un minut per a les 9 del matí tothom estava nerviós, els corredors i ell. M’explicava que quan tot va quedar en silenci i li va tocar parlar, les cames li tremolaven com poques vegades. La veu, però, li va sortir clara i potent com sempre. Li havien demanat a ell que fes el pregó ja que aquelles muntanyes eren casa seva i s’estimava molt la Mare de Déu de Núria. No havia estat mai un home de misses però el Santuari i la Mare de Déu de Núria que no li toquessin! Núria, pel Xato, era un racó de cel. Doncs ara, que en Toni no em sent, vull renyar la Mare de Déu: Mare de Déu de Núria, el Xato es mereixia que l’haguéssiu cuidat una mica més bé aquests últims mesos! I posats a fer caldria també renyar, el Xato ho feia sovint i amb veu forta, a tots els líders i polítics que no han sabut portar-nos a la independència del nostre país. Ho va deixar ben clar en el discurs que va fer quan Òmnium el nomenà Persona Homenatjada de la Marxa dels Vigatans. Una de les últimes excursions que vam fer junts els quatre jubilats va ser a la cascada de les Clotes, prop de la cova de les Encantades del Puigmal. Va arribar esbufegant. Recuperat l’alè em va dir: “Val la pena tant d’esforç per gaudir de les meravelles de la natura. Si et quedes a casa, tot això t’ho perds!”.En Toni era feliç vivint i encomanava la seva vitalitat, prou bé que ho saben la Dolors, l’Anna, l’Arnau, l’Elena i la Montse. I la Neret. I tots els que el vam tractar. Endavant les atxes!

Ara que en Toni no em sent, vull renyar la Mare de Déu: "Mare de Déu de Núria, el Xato es mereixia que l’haguéssiu cuidat una mica més bé aquests últims mesos!"

Antoni Anguera Puig, ‘Xato’