Any 2021 DC: Ho tornarem a fer i… ens en sortirem?
“Vacuna: cualquier experiencia que sirve para inmunizarse contra el daño que es capaz de causar la misma cosa que ha sido objeto de ella. (…) Vacunarse: hacer pasar a una persona por cierta experiencia para prepararla para hacer frente a alguna dificultad o pesadumbre.” Maria Moliner (Diccionario de Uso del Español, 1977)
S’ha acabat el 2020, any occidental de traspàs i accidental de pandèmia. I ara, què? Sap greu reconèixer-ho però el 2021, amb o sense vacunes, no pinta pas millor a l’envellida Europa i, per extensió, a Catalunya. Aquest coronavirus ha posat al descobert les mentides d’un Occident colonitzador que des de fa mig mil·lenni viu de l’explotació material (petroli, gas, diamants, aliments) i de l’etnocidi humà a l’anomenat equivocadament Tercer Món. Occident viu, potser vivia, malacostumat, de renda, des d’Oslo fins a Torí, de Copenhaguen a Lió, des de Sevilla fins a Munic, de Barcelona a Lisboa, des de Viena fins a Londres, de Brussel·les a Varsòvia, des de Florència fins a Ginebra, de Praga a Madrid, des de Berlín fins a Nàpols, de París a Dublín, des d’Amsterdam fins a Roma, de Sydney a New York, des de Wellington fins al Quebec i de Waterloo a Vilatorrada. I als trumpistes (des)armats dels Estats Units no se’ls va ocórrer res pitjor que posar el nas i els paraigües a Hong Kong amb el beneplàcit de les corruptes monarquies europees (Suècia, Noruega, Dinamarca, Mònaco, Luxemburg, Regne Unit, Bèlgica, Holanda i Espanya) i de les insolvents repúbliques liberals (França o Alemanya); això només és la punta d’iceberg de la degradació d’un sistema capitalista que ha deixat l’Europa democràtica segrestada geopolíticament per Rússia al nord i per Turquia al sud. El Brexit del mal humor anglès és una cortina de fum per emboirar el fora de joc en què ha quedat Europa en relació amb el món: les imatges dels camioners atrapats a The English Channel, l’anar i venir de furgonetes camuflades repartint paquets d’Amazon, l’organització del Dakar a l’Aràbia Saudita –amb predomini de pilots catalans–, la roca de Gibraltar, la festa rave de Llinars del Vallès o els partits de futbol, bàsquet o handbol en estadis i pavellons buits són exemples que Occident persisteix a mostrar la seva cara més ridícula del continent colonial, (in)conscient que el present, no pas el futur, ja està en mans de la Xina i de moltes nacions asiàtiques, americanes i africanes que porten segles lluitant per descolonitzar-se i per alliberar-se. (Nota de temps: pels xinesos és l’Any del Búfal i pels maies és l’any 5134). Darrerament i per acabar-ho d’adobar han sorgit opinions científiques que conclouen que l’actual coronavirus s’acarnissa amb més virulència amb els gens dels descendents de l’Homo neanderthalensis, fenomen que demostraria que els esblanqueïts han deixat de ser Homo habilis i Homo sapiens i no seria estrany que aviat deixin de ser Homo erectus; en tot cas, una visita guiada a la serra d’Atapuerca no ens faria cap mal i segur que els savis Arsuaga i Carbonell ens explicarien amb cranis, pèls i senyals com no ens convé seguir sent mesells i com sí ens convé deixar de ser colonials; aquesta i no altra és la vacuna més efectiva. Si no fem cas als que saben d’on ve i on va la humanitat potser no ens matarà aquesta Covid-19, però l’Homo europeus morirà d’avorriment. (Nota de gènere: el que val per Homo val per Dona).
Mentrestant, a Catalunya els polítics s’entretenen i ens volen entretenir parlant a totes hores d’uns Borbons i d’un exèrcit aliens i alienats, amagant així les seves vergonyes, unes vergonyes accentuades la darrera dècada per retallades en la sanitat i l’educació públiques, retallades culminades el 2020 amb un desgovern total davant una pandèmia que ha provocat més morts a Catalunya que a qualsevol altra nació de la mateixa extensió i demografia. De moment convé deixar el tema de les properes eleccions per al dia dels enamorats del vot i del bot, deixar candidats i urnes per a aquell dia o potser per a un altre ara que consellers i tertulians s’han afeccionat a reprogramar festius i festivals, com si el món fos un escenari d’envelat i tots plegats fóssim titelles o espectadors de claca. Tan evident és que Catalunya no necessita reis ni prínceps com que Catalunya sí necessita mags ja que semblaria que només l’art de la màgia, la Moreneta i la reencarnació del comte Arnau amb l’estimada abadessa poden retornar el nostre país petit a la normalitat, ai las!, castellera. Una economia de serveis i d’especulació immobiliària pot ser vàlida a Andorra, Singapur i el Vaticà, però si Catalunya vol subsistir nacionalment mereix unes estructures socioproductives competents i sostenibles compenetrades amb tot l’àmbit territorial, cultural i lingüístic català. Fins ara, però, la desfilada de portaveus del Procicat i de tots els Cats amb i sense punt de Sanitat, d’Interior, d’Empresa i de Protecció Civil només han contribuït a la confusió i cal ser diplomat en endevinació per entendre protocols, aforaments, horaris, confinaments perimetrals o aleatoris, pcr, tests, bombolles, tocs de queda i altres estats d’alarma; si la roda de premsa del Procicat del dia 28-D va ser una innocentada de mal gust, el DOGC del 2020 ha estat un quadern de mots encreuats ple de paranys. En canvi el filòleg Joan Coromines no genera dubtes a definir epidèmia i/o pandèmia com “passa, malaltia que s’estén amb rapidesa en una població i després desapareix o minva considerablement”; també ho deixa clar Maria Moliner quan verifica que vacuna ve de vaca i que no és res més que la “viruela que se forma en las ubres de las vacas, de cuyo pus se fabrica el virus que se inocula para preservar de la viruela u otras enfermedades”.
Retornant al territori a l’Anoia, el Segrià, la Cerdanya o el Ripollès la infàmia ha estat fragant i si ens fixem en les residències –no pas en les segones!– allà s’hi entreveu certa immoralitat en donar prioritat a l’administració de pacients i no pas a la cura de malalts, un altre problema hereu de les retallades convergents, unes retallades que van malmetre el benestar social de tots en benefici de la qualitat de vida d’uns quants rapinyaires, un classisme encara enquistat en els partits polítics dels darrers governs i de gairebé tot l’arc parlamentari, aquí sí les dretes i les esquerres, els independentistes i els unionistes, tots junts es donen la mà, pacten silenci i s’obliden –per por?– del poble. En aquest procés pandèmic només els eficaços professionals de la sanitat i la seriosa comunitat científica demostren coherència ètica i solvència en la seva feina. La contrapart és que Catalunya tingui sis expresidents amb sous vitalicis i prebendes ofensives, el que demostra no sols la nul·la honorabilitat dels beneficiats –Torra n’és l’exemple més ignominiós– sinó també l’estultícia de no pocs idòlatres que insisteixen a donar-los una veu i uns vots que no mereixen ni per aptitud política ni per moral social. Paradoxal resulta que aquelles aplaudides lleis de desconnexió del setembre de 2017 –mai efectives– hagin acabat en la més contundent reespanyolització de Catalunya del darrer mig segle i que el tan pregonat “mandat de l’1-O” quedi sentenciat amb un indult reial. No cal, doncs, perdre telenotícies assenyalant la palla en l’ull de la Villa y Corte madrilenya si tenim una biga en els ulls dels nostres Palau i Parlament, dues institucions simbòliques avui en runes físiques i espirituals; si els presidents Macià i Companys s’aixequessin de les seves tombes, sovint concorregudes per ploramiques, es preguntarien bocabadats si realment van servir d’alguna cosa tots aquells sacrificis republicans dels solidaris anys trenta del segle XX.
Si un coronavirus invisible fa un any –any de traspàs– que està alterant el modus vivendi occidental, un modus operandi prepotent i eurocentrista, si aquest coronavirus continua desafiant mascaretes, mans netes, distàncies socials i ventilacions naturals i mecàniques, imaginem-nos –millor no– que s’hi afegissin atacs cibernètics, col·lapses a les xarxes socials, caigudes de sistema siguin financeres, als mitjans de comunicació o a les logístiques de la distribució. Les vacunes a la carta poden defensar-nos dels virus biològics, però de moment no s’ha inventat cap vacuna contra els virus ideològics i quan les ments es veuen atrapades en les mateixes xarxes que elles han creat sense cap control, els humans deixen de ser sapiens de mentida i comencen a ser sapiens de veritat i es revolten contra els poders tangibles, contra els governants de torn, contra l’establishment, contra tot el que semblava intocable (banca, administració, esglésies). Arribats a aquest purgatori no hi ha exèrcits borbònics capaços de reprimir ni Mossos d’Esquadra competents a controlar, el campi qui pugui s’imposa i les majories lluiten, com ho han fet secularment, per causes tan nobles com la justícia i la llibertat. A Catalunya s’obre, però, un bri d’esperança, en disposar d’un aliat expert a derrotar qualsevol mutació de soca, un bri que no és altre que el tradicional tió, la mare de totes les soques, la soca –avui clonat tió amb potes i barretina– que els innocents infants fan cagar a cops de bastó cada vegada que reneix un nen Déu envoltat de neu. Al·leluia!
M’escrivia fa pocs dies, des de Calkiní (Campeche), l’amiga poeta maia Briceida Cuevas Cob: “La situación es muy crítica: espero podamos salvarnos. Que la vida nos sea permitida para reencontrarnos en el año que ya está entrando o en el siguiente”. Més contundent era el missatge d’un erudit amic de cantina, José Zapata: “Es cierto que la represión se combate con cultura pero en estos tiempos de millennials sin identidad nos acercamos al fin del mundo”. Allò preocupant és que no es tracta pas d’un ús de llenguatge metafòric ja que la catastròfica situació del món va per llarg al marge del virus sanitari i és greu perquè les diferències socioeconòmiques són injurioses, ho són al Bronx novaiorquès, a les faveles brasileres o a l’àrea metropolitana barcelonina (l’incendi de l’edifici ocupa de Badalona és una espurna). En aquest context, probablement els pobles descendents de grans civilitzacions són més conscients que nosaltres –mortals caçadors recol·lectors– dels reptes dels espais i dels temps, ja que ells fa més d’un mil·lenni havien pronosticat els eclipsis del futur, sabien que la natura és incontrolable pels humans, sigui un huracà o un terratrèmol capaços en pocs segons o minuts de causar milers de morts, sabien que els fenòmens biològics –com els virus– poden anar minant la salut de milions de persones i, també, sabien –per experiència i observació– que les pandèmies, guerres, fams, aiguats, sequeres, focs i plagues poden canviar el curs de la història. Si és per anar millor, benvingut sigui un canvi antropològic ja que va sent hora que en un gest d’humilitat Occident –Catalunya– s’aliï amb les nacions –sense estat– del món, amb aquelles nacions en què la saviesa és la cultura del respecte als altres. Si no ho fem ara –en temps de pandèmia–, si ho volem tornar a fer com ahir, demà –tots els europeus– tornarem a ser tan ximples com abans-d’ahir i l’aturada al vell continent serà crònica. (Nota: potser es pot dir més alt però no es pot escriure més clar). Només ens en sortirem si entrem –penetrem– al món, perquè si seguim sortint-nos amb arrogància del món no ens en sortirem; no es tracta pas de reconvertir-nos en hippies, neorurals, anacoretes o flautistes, es tracta senzillament de viure, de conviure i de deixar viure, com ja va dir –ho he copiat més d’una vegada– un president mexicà zapoteca i maçó: “Entre els individus, com entre les nacions, el respecte al dret aliè és la pau”. (Nota final: de moment Occident fa segles que practica el contrari). Que el 2021 ens sigui lleu!