Catalunya és pluricultural i multilingüe, és la del seny i rauxa, dels maulets i botiflers

“El imperio español se dividió en una multitud de repúblicas por obra de las oligarquías nativas, que en todos los casos favorecieron o impulsaron el proceso de desintegración.” Octavio Paz, El laberinto de la soledad, 1950. Cada octubre recordo les tragèdies i comèdies del descobriment i conquesta d’Amèrica. Aquest any, però, partiré de la contundència amb què el poeta i assagista mexicà Octavio Paz exposa el caràcter tan verídic com cruel de les anomenades repúbliques llatinoamericanes: independències que al setembre van celebrar bicentenaris i que al segle XIX no serviren perquè els pobles originaris de Mèxic i d’Amèrica recuperessin les seves llengües, religions i territoris. Pels maies, tarahumares, nàhuatls, purepetxes, zapoteques, cunes, aimares, quítxues, guaranís i altres nacions les independències van ser una prolongació dels abusos i humiliacions colonials amb el maquillatge estatista d’un canvi de nom: van passar de ser indios a ser mexicans, peruans, guatemalencs, xilens, argentins, paraguaians, equatorians, colombians, etc., és dir a sotmetre’s a una nacionalitat imposada i a mantenir-se marginats, pobres i sense cap participació política. Per això després de les independències colonials van començar un seguit de revoltes amb un substrat indígena participatiu: de la Guerra de Castas dels maies de la península de Yucatán del segle XIX a l’esclat zapatista de Chiapas, dels cops d’estat i les guerrilles del segle XX al triomf de moviments etnopolítics com el d’Evo Morales a Bolívia, a les reivindicacions territorials dels maputxes de Xile i l’ascens del mestre Pedro Castillo a la presidència del Perú. Des que Cristòfor Colom –català-jueu per uns, genovès-castellà per altres– diuen, diuen, diuen va descobrir Amèrica el 12 d’octubre de 1492, les nacions originàries d’Abya-Yala han sofert vexacions físiques i socials però, mig mil·lenni després, uns quants pobles segueixen resistint-se als colonialismes i oposant-se als mites del mestissatge; però no sols han sobreviscut a aquestes desgràcies sinó que reivindiquen justícia i llibertat i sovint ho fan parlant les seves llengües i recreant les seves literatures. Octavio Paz recorda que “los grupos y clases que realizan la Independencia en Suramérica pertenecen a la aristocracia feudal nativa; eran los descendientes de los colonos españoles, colocados en situación de inferioridad frente a los peninsulares”. Els cabdills (Bolívar, O’Higgins, Sucre, Artigas, San Martín, Hidalgo, Morelos, Morazán) eren descendents de conqueridors i colonitzadors; cabdills blancs i criolls que van proclamar independències arreu mantenint una oculta aliança amb l’Església catòlica i la Corona espanyola, reapareixent com a enganyosos llibertadors i genocides dictadors hispanoamericans. Només un segle després de la proclamació de la falsa independència mexicana aquesta trontolla i ve a parar en la Revolució Mexicana de 1910, un episodi popular, precedent de la Revolució Russa, en el qual la participació indígena s’adhereix a moviments revolucionaris com el del líder Emiliano Zapata, camperol del centre de Mèxic parlant de nàhuatl. Hi ha la tendència a pensar que una revolució porta a la independència, però com s’observa a Amèrica les emancipacions colonials van portar a las posteriors revolucions, fent-se evident que qualsevol moviment d’autodeterminació no es fa o es desfà ni per mandat digital, ni amb xalets i cotxes d’alta gamma, ni amb mobilitzacions programades, ni, molt menys, declinant el verb fer (fem, faci, feu), ja que les independències nacionals s’han de sustentar, per evitar efectes bumerang, en lideratges forts i en un suport majoritari. De la internacionalització cal advertir que el globus de la globalització (occidental) ha explotat i es va inflant l’immens globus asiàtic; un pastís antropològic que fa pensar que el temps reprodueix les aventures llegendàries i històriques d’Alexandre el Magne, Juli Cèsar, Carlemany, Gengis Kan, Marco Polo, Túpac Amaru, Canek, Moctezuma, Isabel “la Catòlica”, Gerónimo, Mao Zedong, Mandela o de l’almirall de Pals/Palos, Cristòfor Colom. És en aquest context d’independències americanes i d’embolicat mapamundi que el 15-S es reinicià la taula de diàleg / mesa de negociació al Palau de la Generalitat amb un menú de quaranta plats i torna. Els d’aquí parlen que el conflicte Catalunya-Espanya només es pot resoldre amb una amnistia antirepressiva i un referèndum sine die; els d’allà encabeixen la convivència en una agenda per al retrobament. A Pedro Sánchez, amfibi de la política, la intervenció en el procés el catapulta com un líder progressista que aplaudeix el triomf del semàfor socialdemòcrata alemany. A Pere Aragonès la mesa i les cadires el converteixen en un líder que sabia i que sap del poder que té ser president de la Generalitat dins i fora del Palau. No cal perdre el temps parlant de si Pedro Sánchez sobreviurà a les trampes dels jutges impertèrrits i a les explosions del volcà palmer; el neosocialista espanyol es manté (in)fidel al Regne del Borbó i amb això va que xuta. (Memento: el dia després 16-S el president Javier Lambán, un sorneguer republicà aragonès, va rebre Sánchez al Palau de l’Aljaferia (segle XI) per pactar els Jocs Olímpics d’hivern, ep!, en uns Pirineus sense fronteres). Retornant al president del Principat, el reinici de la taula li ofereix un marc polític idoni pels propòsits presidencialistes; aquest Aragonès de Next Generation sap que Junts té prou feina per destravar-se del llast de CiU i dels llaços de la descomposició de JuntsxSí en JxCat, Junts, Demòcrates, PNC, PDeCAT, FNC, etc., i també és conscient que ERC va perdre dues dècades de poder amb el pujolisme i que acaba de perdre’n una altra secundant el triplet Mas-Puigdemont-Torra. Els indultats Oriol Junqueras i Carme Forcadell comencen a somriure amb i sense mascareta, mentre totis les i els cupaires no són cap entrebanc ja que vaguegen millor a l’ombra dels canonges de Junts (Cortes-Parlament) que al sol de les accions revolucionàries: cap embat democràtic i enèsim debat de política general. I si tot falla (o no) el president amb una firma digital, però real, pot destituir consellers, dissoldre el Parlament i convocar eleccions, actes que esdevindrien una desesperada sorpresa per les agendes del Consell per la República d’en Llach, per Òmnium, els CDR, l’AMI, l’ANC, per la Intersindical i per tots els esbarts dels PujolFerrusola: tants caps tants barrets. (Memento: la reina Elisabet II d’Anglaterra aquest 2-O inaugurà la legislatura al parlament escocès d’Holyrood; bon model republicà, oi?). I dels virolais del Diplocat a l’Adifolck de Sardenya (rima amb espardenya!) on els còmodes ferris de sardanistes i capgrossos catalans es creuaren amb insalubres pasteres de refugiats africans en un Mediterrani mancat de posidònies i ple de posseïts. La prorrogada retenció/extradició d’en Puigdi (24-S) em va ensopegar –cert, ves per on!– a l’absis d’Amer i vaig pensar que internacionalitzar el procés amb aplecs només, com la lava, fa fluir la parola de Gonzalo Boye el Calb, que –va per quatre anys!– ni és cap malson per l’Estat ni surt del triangle més dretà que escalé Waterloo-Perpinyà-L’Alguer ni se’n sortirà del tibetà historiador Alay i del jutge De la Mata (TJUE). L’1 d’octubre d’enguany despertà amb una trobada matinera a Illa de Rosselló –tot va d’illes–, municipi de les urnes plenes del 2017 i buides el 2021. Toc d’atenció antropològic: l’ús i l’abús de l’ens “cultura popular” és un argument polític tan xaruc com deshonest. Enmig de tot aquest déjà-vu i les bregues de sottogoverno el MH Aragonès té un as a la màniga, a part d’exercir el dret de veto oposant-se a resolucions intra i extra governamentals, de prometre que “es tornarà a votar” i d’un pla de rendició de comptes, té el que en podríem dir “l’as d’en Pere”: el cap de l’oposició a Catalunya, guanyador de tres les darreres eleccions, és el súper exministre Illa i ell, Salvador de nom, pandèmia i partit, amb l’ajuda d’En Comú Podem de l’Ada Colau allarguen la mà i cedeixen el vot pels pressupostos i pel que faci falta. Des del Compromís de Casp (1412), passant pel Born (1714), les guerres carlines, la Setmana Tràgica i els fets d’octubre (1934 i 2017), Catalunya és pluricultural i multilingüe, és la del seny i rauxa, dels maulets i botiflers, de la guerra dels matiners i del fal·laç ben d’hora ben d’hora, dels minyons i chavalas, dels colonials i anarcollibertaris, la Catalunya dels bisbes Torras i Bages i Novell i Gomà, de Cambó i Prat de la Riba, de Macià i Companys, de Tarradellas i Samaranch, dels aristòcrates Abadal i Thyssen, de la Sagrada Família i Santa Maria de Lluçà, de la Costa Brava i Delta de l’Ebre, de la Vall d’Aran i les Guilleries, del Tibidabo i Port Aventura, la Catalunya de la tramuntana i boira, del romànic i modernisme, dels kumbaià i heavys, de TV3 i La Vanguardia, de la Societat d’Estudis Militars i de Justícia i Pau, dels Pets i Rosalia, de les residències i segones residències, del pa amb tomàquet i kebab, de la ratafia i fino manolo, del turisme i sostenibilitat, dels macrobotellots i Liceu, dels Mossos i Guàrdia Civil, del Síndic de Greuges i marihuana, la del DOGC i BOE, del Barça i l’Espanyol, de Pujol i Maragall, de Puigdemont i Aragonès, la Catalunya d’un procés en procés de quedar enxampat entre les tragèdies de la història i les comèdies de la vida. Mentre Jordi Turull malaconsella tornar a octubrar-se –a obtusar-se?– el murri Joan Coscubiela diu que el reinici presidencialista del 15-S és un “pacte del desacord” sense terminis (ni principis) i aquest polític ja havia advertit que “l’unilateralisme va cometre l’error de menysprear la capacitat repressiva de l’Estat” (i la indiferència d’Europa), per això ara toca afrontar la descompressió tot esperant els miracles de la taula de Nulles i del centenari (2031) de les repúbliques ibèriques.

Catalunya és pluricultural i multilingüe, és la del seny i rauxa, dels maulets i botiflers

Aplecs independentistes bumerang