Les respostes individualistes a problemes col·lectius, si no estan molt ben justificades, et converteixen en part del problema col·lectiu

Les persones humanes som éssers socials. No només depenem les unes de les altres per sobreviure: emocionalment necessitem relacionar-nos. Segurament és per això que els confinaments d’aquesta pandèmia se’ns han fet tan durs. No només patíem la incertesa del moment sinó que la patíem privats de moltes de les nostres relacions socials. Calia una resposta col·lectiva i això implicava assumir costos personals. Com gairebé sempre, aquests costos han estat repartits de manera desigual. Més enllà de l’obvietat que no era el mateix tancar-se en un pis petit sense sortides, convivint-hi moltes persones, que romandre en una casa lluminosa i espaiosa, hi va haver costos que només han assumit determinats col·lectius. El món sanitari, és clar, n’ha assumit molts. I han estat merescudament aplaudits. Però més enllà d’aquest espai socialment reconegut i valorat, les treballadores de supermercat, fruiteria, carnisseria i peixateria (entre altres comerços), o els milers de persones que treballen en la indústria càrnia, van restar exposades al virus mentre les autoritats polítiques ens obligaven a quedar-nos a casa. L’angoixa d’aquells mesos encara perdura. En aquest sentit, calia tenir present que es podien donar situacions en les quals una persona, pel seu propi bé, necessités trencar la norma comunitària. És per això que mai vaig compartir aquella actitud de policia de balcó: aquelles persones que jutjaven (i sentenciaven) a qui es passejava fora d’hores, com podien saber si aquella persona que veient caminar acabava de patir una situació domèstica, laboral o la que sigui que, per la seva salut mental, requeria sortir un moment a prendre l’aire? Aquests casos, però, havien de ser l’excepció. Les respostes individualistes a problemes col·lectius, si no estan molt ben justificades, et converteixen en part del problema col·lectiu. I també n’hi va haver. Era d’esperar. En un sistema tan individualista com el capitalista, on la norma del campi qui pugui i la fragmentació comunitària sembla governar-nos cada dia més, és normal que hi hagués gent a qui se li fes gairebé impossible suportar el compromís individual que implicava quedar-se a casa pel bé comú. Malgrat la nostra mainada es quedés sense escola, o els joves sense relacions socials. Malgrat moltísssima gent gran quedés pràcticament aïllada a casa, o en l’habitació d’una residència. Malgrat els milers de morts. Malgrat tot això, també hi ha qui ha aprofitat la pandèmia per enriquir-se individualment. I, tanmateix, és evident que si hem pogut superar els nivells més espantosos de la Covid-19 ha set gràcies a totes aquelles persones que, fins i tot sent crítiques o no entendre moltes de les mesures, han posat per davant el bé comú. La naturalesa humana. És més, en cas de no entendre les mesures o no compartir-les, no es tractava de resoldre la situació a títol personal. Es tractava d’intentar construir protestes i alternatives col·lectives. Aprenentatges imprescindibles per si volem salvar-nos de la catàstrofe social i ambiental a què estem arribant.

Les respostes individualistes a problemes col·lectius, si no estan molt ben justificades, et converteixen en part del problema col·lectiu

Aprenentatges d’una pandèmia