Aquell 14 de juliol
Aquell 14 de juliol de 1957 era un dia ben especial per a la gent de Sant Hipòlit de Voltregà. El Tour de França havia de passar pel poble i això es vivia com una fita històrica. Era una fita històrica. De fet, la cursa passava per la carretera nacional, l’antiga N-152, en terme ja de les Masies de Voltregà, però això era el menys important llavors.
Era diumenge, un diumenge assolellat i calorós. Ja a mig matí, una corrua de gent baixava alegrement cap a la carretera vella amb l’emoció de poder veure les grans figures del ciclisme del moment. Molta gent, un cop de poble, buscant les poques ombres que hi havia als vorals de la carretera.
En Joan i la Dolors eren un matrimoni jove que tampoc es volia perdre l’esdeveniment. Ell, 27 anys acabats de fer i força aficionat a les bicicletes. La Dolors, 21 anys i amb un embaràs molt avançat, pràcticament sortint de comptes. Vivien amb els pares d’en Joan, en Pere, més conegut per en Pere Llauner, i la Treseta. Casa seva era al carrer de l’Església i de casa fins a la carretera vella hi havia un bon tros, pla i avall a l’anada, però pla i amunt a la tornada. Endiumenjats i il·lusionats, potser més en Joan que la Dolors, tot s’ha de dir, van enfilar els carrers que baixaven cap a la carretera vella.
A la carretera, era qüestió de fer passar l’estona com fos, mirant d’esquivar la calor que, a mesura que s’acostava el migdia, es feia més intensa. Que si “ja estan a punt d’arribar!”, que si “ja ve la caravana!”. Calia fer temps perquè majoritàriament la gent hi havia anat més d’hora del compte per no perdre’s res. “Imagina’t que, per un cop que el Tour passa per aquí, ens ho perdem per fer tard.” Era la 44a edició i l’etapa del dia començava a Barcelona.
Els ciclistes, que en aquella època en deien “biciclistes”, havien de pujar per la carretera nacional cap a França, fins a Ax-les-Thermes. Dos dies abans, el dia 12, l’etapa va anar de Perpinyà a Barcelona, i es va fer la pujada al circuit de Montjuïc. El dia 13 va ser dia de descans. En aquell Tour no hi corria l’ídol local, Miquel Poblet, que sí que ho va fer els anys 1955 i 1956. Fins i tot va arribar a vestir-se amb el mallot groc de líder, el primer català, i també espanyol, a fer-ho.
Al Tour del 1957 sí que hi va participar l’espanyol Federico Martín Bahamontes, però va caure a la novena etapa i va haver d’abandonar. Dels internacionals, molts de coneguts. D’entre els que sonaven més, els francesos Roger Walkowiak i André Darrigade, o el belga Marcel Janssens. De líder hi anava un jove desconegut francès, Jacques Anquetil, la revelació del moment.
Com sol passar en aquestes ocasions, la carrera anava més tard del compte, o potser la gent havia anat a la carretera massa d’hora. El cas és que la cosa s’allargava. La Dolors va començar a notar els efectes de la calor i d’estar tanta estona a peu dret, i va comentar a en Joan: “Estic una mica marejada, deu ser la calor, però potser hauria d’anar passant.”
En Joan va sentir com si li caigués un gerro d’aigua freda a sobre, amb la il·lusió que li feia veure les bicicletes! “Vols dir? Justament ara que no falta gaire perquè passin! No pots esperar una mica?” La Dolors va fer cara de circumstàncies, però es va quedar. I amb aquestes estaven que un matrimoni que hi havia allà al costat va comentar: “S’ha fet tard, nosaltres hem d’anar cap a casa, que hem de donar el dinar als nens.” I la Dolors ràpidament s’hi va afegir. “Si no us sap greu aniré passant amb vosaltres.”
A en Joan se li va obrir el cel. “Això, això, ves passant, que jo vinc de seguida, que això està al caure!” I així va ser que la Dolors va enfilar el camí de tornada pla i amunt cap a casa amb aquell matrimoni, fins que ells van arribar a casa seva, més o menys a mig camí. La resta, el tros que feia més pujada, el va fer tota sola sota aquell sol de justícia.
I va arribar a casa. En veure-la entrar, la Treseta va fer: “Ja sou aquí? Vaig a tirar l’aigua a l’arròs.” I a en Pere, quan va veure que darrere la seva jove, que feia una cara blanca i afinada, no hi venia el seu fill, ja li va pujar la mosca al nas. “On és en Joan?” “Vindrà de seguida, que les bicicletes encara no han passat. I no tireu l’aigua a l’arròs encara. Val més que aneu a avisar la senyora Concepció.” La senyora Concepció era la comadrona del poble i, per sort de tots, vivia a l’altra banda del carrer.
En Joan va poder veure content el pas del Tour de França pel poble. Al final, no en va reconèixer cap dels corredors perquè van passar molt de pressa. Malgrat tot, la caravana, l’ambient, el pas ràpid del pilot de biciclistes amb els seus mallots de colors i les gorres de visera, i la consciència d’haver viscut un moment històric, el van deixar ben satisfet. Just un minut després, però, va sentir una punxada. “A veure si l’hauré vessada!” I va fer ben esmolat el camí de tornada cap a casa.
I a casa l’esperava a la porta el seu pare. “Ara arribes? La senyora Concepció fa estona que és a dalt amb la Dolors, que va de part. Però tu què hi tens al cap? T’has begut l’enteniment”? L’has deixat venir sola, que es podia posar de part pel camí!” I així una bona estona més. “Em sap greu, l’he vessada” era tot el que atinava a dir el pobre Joan, tot moix. Una esbroncada de les que fan època, que va passar a la petita història familiar.
I així va ser que aquell diumenge 14 de juliol de 1957, que n’hauríem de dir 14 juillet perquè és el dia nacional de França, el dia que el Tour va passar pel meu poble, jo vaig venir al món, no pas cantant la Marsellesa però, pel que diuen, cridant desesperadament. A Cal Llauner hi va haver novetats. De llavors ençà, cada 14 de juliol a casa no cantem la Marsellesa, però celebrem el meu aniversari i sempre hi ha algú que em recorda “tu vas arribar amb el Tour!”. I a la tarda no ens descuidem de veure l’etapa del dia per televisió.
Finalment, l’etapa del Tour d’aquell 14 de juliol de 1957, que va anar de Barcelona a Ax-les-Thermes, la va guanyar un no gaire conegut corredor francès, Jean Bourlès. Malauradament, aquella etapa passaria a la història per un dramàtic accident que hi va haver en un dels revolts prop de la Farga de Bebié, quan una moto va perdre el control i van morir els seus dos ocupants, el conegut i reputat periodista francès i comentarista del Tour Alex Virot i el seu pilot, René Wagner. Hi ha una placa commemorativa que ho recorda prop del lloc.
Aquell Tour del 1957, que es va disputar entre el 27 de juny i el 20 de juliol, el guanyaria un jove corredor també francès de futur brillant ja esmentat abans. Era Jacques Anquetil, de 23 anys, que seria el primer a guanyar cinc vegades el Tour de França. Un gran ídol del ciclisme francès, i com passa sovint, un gran ídol públic amb una vida privada ben poc edificant. Però això ja són figues d’un altre paner.