Aquell Estatut de Sau
El parador de Sau, que va promoure Manuel Fraga Iribarne quan era ministre d’Informació i Turisme, va tenir el privilegi d’acollir la redacció de l’Estatut d’autonomia del 1978. El pla franquista d’escampar paradors arreu del territori espanyol va fer que en un primer moment aquest parador fos anomenat parador de Vic. Malgrat l’origen durant la dictadura, els paradors perviuen encara als territoris on van ser implantats i encara fa goig de passar-hi algun cap de setmana i provar la seva cuina. Al seu moment, Fraga en va inaugurar molts i Franco, tot i que tenia predilecció pels pantans, també en va inaugurar alguns.
El 1978, l’anomenada Comissió dels Vint, paritària entre el grup de parlamentaris catalans sorgits de les eleccions legislatives de 1977, es va reunir a Sau, després de pactar un primer esborrany d’Estatut a Barcelona. El president de la comissió, Josep Andreu Abelló, del PSC, va triar aquest parador perquè no va ser possible reunir-se al d’Aiguablava, com era el seu desig. Potser buscava vistes al mar, però la veritat és que les aigües del pantà van fer el mateix efecte que les onades mediterrànies. Jo vaig cobrir les sessions per a aquest periòdic, just amb els meus 23 anys, i Carles Molist i Jordi Puig en va fer les fotos. Mesells com érem, vam passar hores i hores perseguint els ponents quan sortien de les sessions a porta tancada que celebraven dins l’ampli recinte que temps després va ser batejat com a Sala de l’Estatut.
Van intervenir en el redactat especialment Miquel Roca Junyent, de CDC, i Jordi Solé Tura, del PSUC, que havien estat dos dels pares destacats de la Constitució aprovada el mateix 1978, gràcies a la qual va néixer la norma catalana. Entre els 20 parlamentaris, hi havia Macià Alavedra, també de CDC; Josep Verde Aldea i Jaume Sobrequés, en nom del PSC; Josep Benet, Josep Solé Barberà i Dolors Calvet, l’única dona, en nom del PSUC; Joaquim Arana, per ERC; Anton Cañellas i Carles Güell de Sentmenat, de Centristes de Catalunya-UCD, i Laureà López Rodó, d’Aliança Popular, l’únic que arribava i marxava amb cotxe i xofer. Quiquet Ribas, alcalde de les Masies de Roda, terme on hi ha el parador, els duia llonganisses.
Els periodistes buscàvem declaracions dels reunits. Ara l’un ens filtrava algun detall de les deliberacions, ara un altre es mostrava mut i inexpugnable. El més xerraire era Macià Alavedra. Tot d’una, Joaquim Arana ens agrupava en un racó. “Tinc una exclusiva”, anunciava. I després deixava anar tot sorneguer: “Encara estimo la meva dona.” Els parlamentaris es banyaven a la piscina del parador. Veure’ls lleugers de roba i barrejats els d’un partit amb els d’un altre encomanava un inèdit sentit d’igualtat. Solé Tura era el que nedava més bé i a López Rodó li agradava fer el mort. El fruit de l’articulat pactat a Sau, que agafava el testimoni de l’Estatut de Núria del 1932, va estar vigent fins al 2006, en què el govern de Pasqual Maragall va apadrinar la redacció d’un nou text.