He arribat a la planta principal del Palau Maldà, imaginava com devia ser fa un segle la mobilització del servei per rebre en hora foscant aquell estirat militar de Jerez que era el capità general de Catalunya Miguel Primo de Rivera

Quan els carrers i places es preparen per lluir les lluminàries de Nadal, i les nits són fredes i fosques com correspon a la segona part de novembre, m’agrada aprofitar el sol espantat de migdia i voltar una estona per la barcelonina plaça del Pi. A aquella església gòtica amb el rosetó de la façana principal, diuen dels més grans del món, i convertida en parròquia li manca una mica d’empenta per competir amb les germanes veïnes: la Catedral i Santa Maria del Mar. De devots i turistes encuriosits entrant i sortint de l’església no n’hi manquen, però la bona fe dels veïns del Pi responsables de l’edifici gòtic, a vegades sense tenir prou cura de tots els espais. Ho dic davant de la pica baptismal on batejaren Joaquima de Vedruna, ara envoltada de cartrons i caixes procedents de les parades que hi ha a l’entrada del temple. Joaquima de Vedruna vivia a l’altra banda de la Rambla, al carrer Hospital, i es va casar solemnement al Pi amb el jove advocat de Vic Teodoro de Mas. El dia del casament els carrers vessaven de gent que volia veure aquells nuvis fills d’una qualificada burgesia catalana. Una gentada curiosa, festiva, expectant i aplaudint! En sortir de l’església, a la plaça hi ha un corredor per accedir a les Galeries Maldà. Prefereixo caminar fins on hi havia la seu del Cercle Artístic Sant Lluc i recordar el bisbe Torras i Bages que en fou el consiliari. Baixant novament pel carrer del Pi, cantonada Perot lo Lladre, es troba l’entrada principal del Palau Maldà i en entrar-hi miro amb nostàlgia aquella escala noble que havia pujat tantes vegades, de jove, per assistir a les sessions cinematogràfiques als cinemes Maldà, a peu pla hi havia l’altra sala. Al segle XVII el palau ja lluïa uns salons decorats amb sumptuositat i més quan al segle XIX i pels enllaços matrimonials era en mans dels marquesos de Castellbell, que renovaren els rics salons per acollir reunions i festes socials esdevenint un lloc de trobada de la burgesia i els invitats predilectes. Als estius els marquesos de Castellbell i barons de Maldà passaven llargues temporades a Can Falguera, una extensa finca envoltada d’un frondós parc a Sant Feliu de Llobregat, ara propietat municipal i oberta a tothom. He arribat a la planta principal del Palau Maldà, imaginava com devia ser fa un segle la mobilització del servei per rebre en hora foscant aquell estirat militar de Jerez de la Frontera que era el capità general de Catalunya Miguel Primo de Rivera, la màxima autoritat que entrava a l’edifici històric acompanyat de condecorats militars. Li agradava l’ambient d’aquella Barcelona nocturna de festes i sopars en llocs distingits, i més si era al Palau Maldà, a casa de la seva amiga i ocasional amant, l’àvia paterna de José Luis de Vilallonga, marquès de Castellbell, tal com ho explica en el seu llibre Memorias no autorizadas (2001). El general fou nomenat capità general de Catalunya el 1922, i així poder copsar quina era la realitat catalana i també la manera de posar fre a les seves reivindicacions. En els darrers temps la vida política s’havia complicat i més després de la Gran Guerra de 1914. La neutralitat de Catalunya la beneficià econòmicament, però els sentiments d’horror i d’incertesa es van patir durant anys. La Mancomunitat de Catalunya, la unió de les quatre diputacions, cada dia aconseguia més autoritat i prestigi fins la mort del seu gran impulsor, Enric Prat de la Riba, i la substitució per Josep Puig i Cadafalch en una situació política complexa, quedant encallats molts projectes ja aprovats. La Revolució Russa de 1917 afavorí que durant els anys posteriors les reivindicacions de la classe obrera es manifestessin a vegades de forma no pacífica, atiades per la patronal que feia el mateix, com en la coneguda vaga de la Canadenca, amb talls elèctrics a la ciutat de Barcelona. Les negociacions i el pacte aconseguiren que la jornada laboral, després de molta lluita, fos de vuit hores diàries. En tots aquests esdeveniments, l’Estat i una part de la burgesia volien posar-hi ordre, amb una adhesió cega al capità general de Catalunya Miquel Primo de Rivera i Orbaneja, que l’any següent i des de Barcelona va propiciar un cop d’estat amb coneixement del rei Alfons XIII, enderrocant el govern i implantant la dictadura a Espanya que va durar del 13 de setembre de 1923 al 28 de gener de 1930. La Mancomunitat de Catalunya fou dissolta el 1925. Torno a la plaça del Pi sortint del comercialitzat Palau Maldà i miro novament amb delit el rosetó gòtic del Pi, ara que el sol fa brillar els seus vitralls. Sort en tindré, per allunyar una mica records tan negatius, prenent una tassa de xocolata desfeta amb melindros en un típic establiment del carrer Petritxol.

He arribat a la planta principal del Palau Maldà, imaginava com devia ser fa un segle la mobilització del servei per rebre en hora foscant aquell estirat militar de Jerez que era el capità general de Catalunya Miguel Primo de Rivera

Aquell nefast general