L'amnistia, que fa uns mesos semblava impossible, ara es veu assumible. La necessària majoria parlamentària per activar la legislatura és l'Almax per fer-la digerible

Expliquen que una família de Manlleu que després de la guerra civil se'n va anar a fer les amèriques sovint enviava paquets amb teca i algun caler als parents que s'havien quedat a viure al poble. Ho solien acompanyar d'una carta explicant-los com els anava la vida. Una vegada es veu que el paquet i la carta es van descompassar. Primer va arribar el gènere: una mena de sèmola exòtica que, un cop cuinada, els destinataris no van pas trobar especialment bona. Dies després va arribar la carta. Els parents d'Amèrica informaven als de Manlleu que l'avi l'havia palmat i que en un paquet els enviaven les cendres. La història, que es continua explicant amb diverses versions dècades després que presumptament succeís, segur que té més de llegenda que de realitat. Però és igual. Cert o no l'episodi certifica la importància que, per evitar malentesos, la comunicació sigui efectiva. Si no, hi ha risc de descarrilar. Això val per la carta i el paquet que la família d'Amèrica enviava als parents de Manlleu i pels vots que el president en funcions del govern espanyol, Pedro Sánchez, demana a ERC i JxCat. L'amnistia, que fa uns mesos semblava impossible, ara es veu assumible. Les posicions s'han estovat. El comitè federal del PSOE ja ha donat l'aval per atorgar-la i, a l'espera del sí de JxCat, aquest dijous PSOE i ERC també van anunciar-la. La necessària majoria parlamentària per activar la legislatura és l'Almax per fer-la digerible. Amb l'actual correlació de forces al Congrés, la disjuntiva és clara: pacte o eleccions. Com que els interessos d'uns i altres coincideixen en el lloc adequat (necessitat d'una majoria) i en el moment oportú (necessitat d'una investidura) el més lògic és que després d'un estira-i-arronsa impostat acabi certificant-se un acord que ara només sembla pendent de resoldre l'escull del mediador. Així se salvarà el match ball. Si la investidura va endavant, el PSOE tindrà un repte de més llarg recorregut: donar oxígen a la legislatura. Això significarà negociar, cedir i fer concessions. Aquest escenari plantejarà finestres d'oportunitats als socis. Caldrà veure si aquesta política, que vindria a ser la del peix al cove de tota la vida, evoluciona cap a acords de més calat. Ara mateix sembla difícil. No perquè en la història del parlamentarisme democràtic espanyol no hi hagi hagut pactes aparentment estranyíssims. El del Majestic entre CiU i el PP en la primera legislatura de José María Aznar a la Moncloa n'és el paradigma. Per què va ser possible? Simplificant-ho, per dos motius: d'una banda, perquè el PP tenia la necessitat de fer concessions a canvi de suports i, de l'altra, perquè CiU era hegemònica a Catalunya. Aquest fet, el de l'hegemonia, és nuclear. Els pactes entre diferents són més factibles entre elits de partits hegemònics no enfrontades per motius ideològics, sinó només identitaris. Amb aquest esquema és més fàcil aïllar la diferència per centrar-se en la coincidència. Que no existeixi aquesta hegemonia -i ara ERC i JxCat viuen instal·lats en un empat perenne- afegeix complexitat al procés negociador. Es miren de reüll entre ells i, qualsevol festeig, s'interpreta com una deslleialtat als interessos nacionals. Si un dels dos tingués una posició de domini ho tindrien més fàcil per immunitzar-se a les crítiques i mantenir les posicions. Aquesta hegemonia no existeix i, a la curta, no existirà. Per això, ara, més que somiar amb acords històrics, les parts estan entretingudes en com explicar que els independentistes apuntalin el govern d'Espanya, un fet que mirant enrere pel retrovisor fa uns mesos semblava impossible. ERC ja ha fet el pas. La política té aquesta màgia. A l'escriptora Maria Aurèlia Campmany ja fa molts anys, i en un altre context completament diferent, li havia sentit dir que preferia la felicitat avui que la dignitat d'aquí a cent anys. Per això, precisament, s'hauria de respectar als polítics que fan pactes. Una recepta de realpolitik apropiada per trobar la porta de sortida al laberint actual. Perquè els pactes arribin a bon port, però, uns i altres han d'anar compassats. Si un corre més del compte i l'altre queda enrere, com va passar amb el paquet i la carta, pot ser que algú confongui la sèmola amb les cendres de l'avi. I a aquestes altures això seria un desastre.

L'amnistia, que fa uns mesos semblava impossible, ara es veu assumible. La necessària majoria parlamentària per activar la legislatura és l'Almax per fer-la digerible

Aquella sèmola