Els pudorosos van ser ensinistrats per no ser el centre d'atenció i no fer gala del que fan i pensen

A aquestes alçades no hi ha dubte que l’exposició a les xarxes i l’hàbil construcció d’un personatge singular sempre té premi. S’ha de ser estúpid o ignorant perquè no sigui així. Però si fins ara les persones una mica intel·ligents eren les qui destacaven –i amb això vull dir que estan més o menys informades i tenen sentit comú i capacitat d’anàlisi, no calen pas talents extraterrestres–, vivim una època en què el que té més èxit són les opinions a pes i el testimoni humà. I la via directa a centenars de persones només ha fet que multiplicar aquesta deriva (o ves a saber què va ser primer, si les xarxes o l’exhibicionisme). És una tendència que em sorprèn i em fascina a parts iguals. M’adono que el món va per aquí, cap a la primera persona i el relat emocional, però jo continuo entestada en la tesi, la cosa seriosa i el posat transcendent. Tossudament a contracorrent. Però si això és la drecera cap a l’èxit, per què no tothom fa el mateix –per ascendir, per inflar-se l’ego, per fer-se veure– i es llança a ser una vedet de Twitter o TikTok? Doncs perquè hi ha aquell pudor, aquella vergonya aliena terribles. Que és un invent osonenc? Podria ser, però jo l’he reconegut en gent de tot arreu. Si és DO nostre, l’hem sabut exportar més bé que el fuet. Els pudorosos van ser ensinistrats per no ser el centre d’atenció. Per no ser exemple ni testimoni de res. Per no fer gala del que fan i pensen, i molt menys si és realment excepcional: exhibir això és gairebé de mala educació. Els qui van créixer sabent-se i aspirant a ser del col·lectiu de gent normal –amb tot el que això comporta de bo i de dolent– sabien que la història personal senzillament era una anècdota que no passava mai a categoria. La Història no es feia amb historietes sinó amb majúscules. Són les generacions més joves les que han impulsat aquesta tendència a la primera persona del singular. S’hi suma també la pèrdua del sentit de comunitat, en un món que premia l’individualisme, la competitivitat i l’excentricitat. Tothom dona la seva versió, el seu cas i la seva opinió a la babalà. I per suposat tothom porta un entrenador a dins, i es lleva sabent dirigir un museu, aturar el canvi climàtic i liderar una multinacional. Al capdavall, totes les opinions ocupen el mateix espai, a les xarxes. Però és impossible escoltar-les totes: només ens arriben les que reforcen el que pensem, gràcies als algoritmes i les dèries. I anem allunyant-nos de la realitat, perquè ja no existeix, perquè només n’existeix la versió personal i l’opinió dels acòlits. I així diem “adeu, veritat, adeu”.

Els pudorosos van ser ensinistrats per no ser el centre d'atenció i no fer gala del que fan i pensen

Aquella vergonya aliena