Aquells anys 60
Per entendre millor on som cal saber d’on venim, si no ho tenim en compte sempre hi haurà un buit en el temps. Perquè les coses mai són casuals i menys ara que en moltes d’elles sembla que fem passos enrere. La història, segons qui l’escriu, va canviant. Per tant, la més curta de les històries és la que encara vivim i la més fàcil de transmetre, ja que fent-ho podem evitar que les generacions que només miren a curt termini creguin que tot s’ha fet espontàniament.
A la dècada dels anys 40 del segle passat i fins ben avançada la dels 50 el país es va dedicar a reconstruir, millor dit, a posar pedaços perquè no hi havia gaires mitjans per tornar a posar les coses al seu lloc. Les indústries refeien les seves eines de treball que durant uns anys havien estat en mans de col·lectius que les aprofitaren per fabricar roba, bales i tot el que feia falta per la lluita. Així doncs, podem dir que tot era per fer de nou. Avui parlem de productivitat, llavors es parlava només de produir i si no hi havia més tecnologia sí que es buscaven mans per treballar. Va ser el temps de l’estraperlo, el mercat negre, contraban i els burots a les entrades dels pobles. Aquests últims, per recaptar o intervenir segons quins productes. De totes maneres era fàcil de subornar, més o menys, en algunes esferes, com ara. La necessitat de més personal per enllestir treballs va fer que arribés personal de molts altres llocs i això va provocar un descontrol en construccions precàries com estatge sense que les autoritats prenguessin mesures. El resultat en construccions a les lleres dels rius van ser inundacions com les del 1962 a Catalunya.
Els aparells de ràdio eren precaris i difícils de sintonitzar, eren els que en dèiem de “làmpares”, fins quan van arribar els que en dèiem “transistors” de butxaca que tothom en cercava allà on fos, anaven escassos i deien que els importaven del Japó o Taiwan. Els podies trobar a les botigues del port que semblaven semiclandestines. He de dir que molts d’aquests transistors eren fabricats en un poble de l’Anoia i els posaven noms ben asiàtics. La televisió encara no es veia i si algú aconseguia tenir-ne algun no oferia visió massa acceptable. Fins i tot recordo un mossèn que deia que era obra del diable.
Un cop superat, en part, el trauma de la guerra, ja als anys 60 vam començar a canviar reconstruir per construir de manera més racional i d’aquesta manera la industrialització de Catalunya va ser un referent a tot Espanya. La modernització i molts canvis van tenir a veure amb l’entrada al govern central de ministres tecnòcrates de l’Opus Dei. Però no podem oblidar que aquests fets d’obertura va molestar molts polítics de camisa blava a part de l’Església, que ho considerava un escàndol. Els canvis es veien fins i tot en la manera de vestir, en els espectacles i en certa permissivitat en alguna premsa.
En altres llocs del món als anys 60 també es van moure coses i fets transcendents que tot i que passaven lluny de casa nostra no deixaven de crear neguit. A Cuba Fidel Castro, que ja havia fet la revolució, el 1961 va decidir confiscar les escoles religioses amb els seus béns i expulsar els religiosos. Com que en aquest cas sí que va afectar molts catalans vull recordar-ho: quasi totes les escoles confiscades eren d’escolapis i els religiosos que en tenien cura eren majoritàriament catalans, ja que Cuba depenia del provincial de Catalunya. Tots aquests escolapis s’havien format en els començaments dels seus estudis a Moià. Hi havia escoles a Camagüey, Guanabacoa, Pinar del Río, etc. Alguns en sortir de Cuba anaren als EUA i Mèxic i els altres tornaren a Catalunya. El papa Joan XXIII va decretar l’excomunió de Fidel Castro el 1962.
El 1963 recordem que fou assassinat Kennedy i aquests fets va repercutir mundialment en la seguretat. El maig de 1968 a París va representar un canvi en el pensament estudiantil i sindical i els règims començaren a filar més prim en el tracte d’aquests col·lectius.
I pot ser que la pregunta sigui: què tenen a veure tots aquests fets 60 anys després? De veritat que quan començava a escriure també ho pensava. Però fixem-nos bé que moltes de les innovacions que avui vivim són resultat del canvi en la formació de titulats universitaris d’aquells temps i en la possibilitat de més mobilitat arreu del món per intercanviar coneixements que han revolucionat la indústria i el comerç. Ja no parlem de produir, sinó de productivitat. Ja no parlem de fer, sinó de qualitat.
El que menys ha canviat és el sistema de governar-nos. El nostre cap d’estat no ha sigut elegit, sinó triat. Val la pena analitzar la diferència entre triar o elegir. Normalment es tria per trobar el millor, en el nostre cas l’opció va ser la més inadequada perquè la tria provenia d’un dictador. I elegir és quan ho fem col·lectivament per un fi determinat com és un govern pel bé de tots. He repassat El Príncep de Maquiavel i no he sigut capaç d’escollir cap dels seus apartats perquè són tants els que coincideixen en com estem governats que no hi caben en un escrit. Però tots defineixen bé que el poder se sotmet al diner i als súbdits els costarà ser considerats ciutadans.