Aquí hi ha negoci
L’obligació d’implantar la recollida selectiva de roba és d’aquelles notícies que semblen petites, però són grosses. Els ajuntaments tenen temps fins al 31 de desembre per idear com ho faran. Els hi obliga una directiva europea recollida en una llei estatal. El resum: no només s’ha de recollir la roba en bon estat, sinó també la que estigui en mal estat i que, fins ara, acabava barrejada amb el rebuig.
L’objectiu principal, dissenyar un circuit per gestionar com a residu la roba que no es pugui continuar fent servir i un altre per canalitzar la que sí es pugui reutilitzar, és positiu. El tèxtil, segons explicava a EL 9 NOU Frederic Clarena, director de residus del Centre Tecnològic de Catalunya, és el tercer sector que més impacte ambiental genera a escala mundial. Amb el teló de fons del canvi climàtic, endreçar processos que generen impacte -tots els teixits naturals com el cotó són fertilitzats i consumeixen aigua- és una obligació.
Ara bé, l’experiència demostra que, amb els hàbits, la realitat sol anar per darrere de la normativa. Sense lleis no hi ha canvi. El del tabac n’és un exemple. Tothom sap que fumar és nociu, però va haver d’arribar la prohibició perquè es deixés de fer en bars, restaurants i discoteques. I no es va acabar el món. Amb la recollida de roba passarà el mateix. Tothom sap que s’ha de reutilitzar o reciclar, però, sense l’obligació legal de fer-ho, els índexs són baixos. A Catalunya es calcula que només és d’un 11%.
Com que queda camp per córrer l’horitzó té lletra menuda. Primer, per al sector. El negoci de la moda viu del canvi. Necessita generar novetats constantment. El conseller delegat de Mango, Toni Ruiz, deia a La Vanguardia: “Fem moda, no roba”. I és que és diferent. La roba no es deixa de fer servir perquè deixi de fer servei, sinó perquè passa de moda. Cal produir, vendre, abandonar i tornar a fer girar la roda. El consum de productes tèxtils a Catalunya és de 25 quilos per persona i any. Un 40% de la roba que hi ha als armaris diuen que no es fa servir. Aquest és un taló d’Aquil·les.
Però és que, a més, sempre que es produeix un canvi legal sorgeixen oportunitats de negoci. Aquesta recollida, ara bàsicament prestada per entitats del tercer sector, caldrà veure a mans de qui va a parar. Les grans companyies saben olorar els calés. Tenen tentacles que els permeten diversificar. N’hi ha que construeixen carreteres, recullen fullaraca i peixen als avis. ACS, propietat del president del Reial Madrid, Florentino Pérez, segurament n’ha estat l’exponent: infrastructures, serveis de manteniment o gestió de residència de gent gran. El lliure mercat té imperfeccions. Moltes, a vegades.
I, en contextos de canvi, més que arribar el primer l’important és arribar en el moment adequat. Sense que aparentment tingui res a veure, la memòria se me’n va a Manolo Ramírez, el Torero, un fenomen de Manlleu que desballestava cotxes. Quan ens feia falta una bugia, un radiocasset o un mirall ens ho venia per quatre duros. El Torero, que es va dedicar als cotxes tot i que la seva passió eren els toros -que bons en Baena, en Damas, en Rufián i ell-, en realitat era un avançat en el temps. Sense saber-ho, la seva activitat era una baula clau de la cadena del sistema: la del reciclatge. Però va arribar abans d’hora. Aquesta paraula encara no devia ser al diccionari. Va ser ell abans que la normativa. Per prendre’n nota. En la recollida i gestió dels residus tèxtils, les entitats del tercer sector han estat les primeres d’arribar-hi, però el moment clau és ara. Aquí hi ha negoci.