Només de pensar que posaré el 8 al davant ja m’impressiona. Em neguiteja? Potser també

No falta ni mig any. Espero arribar-hi. I tanmateix, només de pensar que posaré el 8 al davant ja m’impressiona. Em neguiteja? Potser també. De jove sentia gent gran, llavors en dèiem vells i velles, que amb 60 anys a l’esquena justificaven les xacres físiques amb l’expressió “ja tinc aquella edat”. Aquella edat de persona gran en què, fins i tot trobant-te bé, t’adones de les limitacions que no paties abans. Anaves lleuger, t’ajupies com res, caminaves sense adonar-te’n i sense cansar-te, corries com un atleta, carregaves els quilos que feien falta, treballaves des de ben d’hora i totes les hores que calia, podies llegir i mirar la tele alhora sense perdre el fil ni del llibre ni de la pantalla, no et queien les claus dels dits, dormies com un tronc, menjaves com un cafre i aviat ja tenies un budell buit, et recordaves de tothom i de tot sense necessitat d’agenda, qualsevol peça de roba t’esqueia i sempre feies goig, lluïes una bona folra de cabell, gairebé mai havies de visitar el metge... I de mica en mica... arriben els 80. Com ha anat això? Acabo d’escriure que de petit a una persona de 60 en amunt en dèiem “un vellet o una velleta de 60 anys”. I més enllà dels 70 n’hi arribaven pocs i eren molts menys els que duien el 8 al davant. I mentre els vèiem i, si calia, els ajudàvem, ells, agraïts, ens donaven les gràcies tot dient “és que ja tinc aquella edat”. Una edat que intuíem xacrosa i que la imaginàvem lluny, allà enllà. I ja la tenim, plantificada davant dels morros. Tanmateix, malgrat excepcions molt doloroses per part de persones conegudes, i d’amics propers, i de familiars estimats, i de molta altra gent, als quals una malaltia o un accident ha llevat la vida abans d’hora –quina és l’hora?–, avui la gent sol passar dels 80 i en general en força bona forma, ajudats per medicaments nous, ben atesos per metges i infermeres competents, aconsellats per dietistes amables, acompanyats pels familiars, vivint en domicilis més còmodes que abans o en confortables residències, vestint roba i sabates més consistents, ben alimentats. I d’aquesta manera encara se senten capacitats per a diverses activitats físiques (moderadament) i intel·lectuals, però potser no recorden què van menjar el dia abans per sopar ni com es diu aquell antic company d’escola o de feina, o quina botiga hi havia a la cantonada on ara ha obert una sabateria moderna. I tanmateix cal recordar –i atendre i auxiliar–aquella gent gran que, poc o molt malalta, pateix fam i fred a casa i ha d’anar mal vestida perquè la pensió és escassa o perquè l’ha de destinar a ajudar necessitats de familiars i, si pot, ha de col·laborar al dia a dia domèstic en tots els aspectes possibles. Gent gran a qui la vida avui encara castiga durament, com anys enrere a molts, i per tant no poden ser oblidats i han de ser ajudats i atesos com Déu mana. Avui quan ens apleguem un grup de joves de prop dels 80 anys o de 80 en amunt, sempre, de manera inevitable, comencem amb idèntica pregunta: “Com us trobeu?”, contestada amb la cançó de l’enfadós del “si no fos”, sempre actual, i per una exposició de les malures que pateix cadascú –que si l’espatlla, o el genoll, o el peu, o les cervicals, o alguna vèrtebra, o el túnel carpià, o la ciàtica, o...– i tot seguit les medicines i fàrmacs que pren cadascun per la pressió, pel sucre, pel colesterol, per la pròstata, pel cor, per l’artrosi... Uf! Fins que algú exclama: “I si canviem de tema i parlem del Barça?!”, o un altre: “I si parlem d’en Llarena, incapaç de detenir en Puigdemont?!”. I tothom aplaudeix. Excepte aquell que no ho ha sentit perquè estava explicant al veí de taula que “a casa meva cada dia parlen més baix”, i aquest li acabava de dir que havia descobert que “el meu carrer de sempre ara fa pujada”. Ai! Però la trobada continua amb bon humor, moderada en les begudes per si de cas el metge o la dietista fossin per allà. I amb la seguretat –“absoluta”, com la defineix un dels presents– que “ja no moriré jove”. O com diu un altre: “No em puc queixar, fer-me gran és el que volia”. Endavant, doncs, superats els 78 anys, que són “el tercer punt d’inflexió” segons la universitat de Stanford. Sí, perquè com deia Dant, “el temps passa i l’home no se n’adona”. Endavant, doncs, perquè tothom té familiars o amics o veïns que ja van cap als 90, potser en alguns casos acompanyats d’un bastó o amb un caminador o amb una pròtesi, i amb ulleres i auriculars i dents postisses: sí, perquè la tecnologia ens va a favor. Sí, endavant com els meus germans que continuaran lluint els noms dels patrons de Catalunya a l’edat de 93 i 92! L’any 1025 l’esperança de vida era només de 40 anys! Així doncs, endavant el 2025 amb confiança i amb il·lusió, decidits a aprofitar el temps que ens quedi abans que es presenti aquella hora –quina?–, i anhelant una Catalunya que torni a ser lliure, i, com sempre, pròspera i dinàmica.

Només de pensar que posaré el 8 al davant ja m’impressiona. Em neguiteja? Potser també

Ara que ja tinc “aquella edat”