L’activitat cultural que hi ha en aquest segle XXI comparada amb les últimes dècades del XX hi sortim perdent de llarg

A mitjans de la dècada passada l’artista mallorquí Joan Aguiló, àlies Orion, va deixar la seva empremta als carrers de Ripoll, gràcies a diferents murals que va dibuixar-hi. Al cap d’uns anys gairebé cap d’ells s’ha respectat, ja sigui perquè algun dels protagonistes no hi acabava d’estar d’acord o simplement per bretolades. El del carrer Pirineus, on apareix l’emblemàtic gall de Ripoll en diferents quadrícules i amb diversitat de colors –com si es tractés d’un Warhol que en lloc de reproduir versions fotocromàtiques de la Monroe s’hagués encapritxat d’una au de granja– fa alguns anys que ja no llueix com al principi. Algun superdotat de l’art, la pintura i el mal gust va creure convenient anul·lar el cap dels gallinacis tacant-los de color negre. L’art urbà és un dels valors que la cultura de l’últim mig segle ha sabut reconduir per donar un valor afegit a parets, façanes i edificis que sovint semblen haver estat creats no només perquè quatre tenidors especulin barroerament i amb el permís de les lleis amb els metres quadrats que hi ha al seu interior, sinó també per molestar-nos visualment. Penelles, a la comarca de la Noguera, seria un municipi que passaria desapercebut com tants d’altres que ni tan sols arriben al mig miler de persones, per la presència de 120 murals a les cases del poble. Toca a un mural per cada quatre persones. Però sobretot, s’ha convertit en un centre de pelegrinatge per curiosos o amants d’aquest art, complementant-se o fins i tot superant els turistes que hi van per veure el castell del Remei. Una de les poques iniciatives culturals que va haver-hi durant l’últim mandat a Ripoll va ser la creació de dos grans grafits al barri dels Ferroviaris i a la carretera de Barcelona, inclosos dins el projecte Milestone. Van fer-los l’artista de Miami Axel Void i l’italià Millo, respectivament. El primer va ser motiu de controvèrsia immediata perquè el text del dibuix on es recreava un programa de mà de l’època franquista al cine Comtal estava parcialment redactat en castellà. En el ple municipal de març el portaveu de la CUP a Ripoll, Dani Vilaseca, va animar l’equip de govern d’Aliança Catalana de revertir l’idioma del mural dels Ferroviaris, per complir amb la campanya “A Ripoll en català”. Cap dels regidors van trobar-hi inconvenient, ni tan sols quan l’alcaldessa va comentar de passada que podria ser un bon emplaçament per a un pintor que havia ofert els seus serveis al consistori. Aquesta setmana ha estat motiu de polèmica la censura del cartell guanyador per anunciar la festa major, on apareixia una jove amb vel entre molta altra gent. Inicialment s’ha desestimat perquè l’autora no ha volgut redibuixar aquesta imatge, i el finalista serà el que representarà les festes de Sant Eudald 2024. Fa just cinc anys, abans de les eleccions municipals de 2019, es va retirar una imatge semblant d’una de les noies que acompanyen el Superlópez que hi ha al grafit del carrer dels Valls. Es va justificar dient que les nenes no acostumaven a portar vel tan joves com la que representava el dibuix. Però anant encara més enrere, el 2013 Ripoll va ser Capital de la Cultura Catalana. A banda de la inauguració i la cloenda, poca cosa més va haver-hi respecte a una anualitat cultural convencional. De fet, l’activitat que hi ha en aquest segle XXI comparada amb les últimes dècades del XX hi sortim perdent de llarg. I en aquest escenari ja no m’estranya que absolutament ningú tingui un mínim respecte per la llibertat artística. I aprofitant que plou sobre mullat, si tingués una arma de foc, ara mateix em fotria un forat a la planta del peu. Segurament els veïns es pensarien que trona.

L’activitat cultural que hi ha en aquest segle XXI comparada amb les últimes dècades del XX hi sortim perdent de llarg

Art i cultura? Fatal, gràcies