Què porta, doncs, un redactor d’un mitjà escrit a traduir sosiego per desassossegament quan disposa no solament del sinònim assossec, més curt i manejable, sinó també de calma, quietud o tranquil·litat, els tres que proporciona el diccionari?

He titulat la peça amb el mot que el diari escriu al titular, traduint, suposo, el sosiego original. Que és un mot corrent en castellà, però no pas per a nosaltres, per això aquesta forma tan allargassada és d’ús exclusivament escrit; una d’aquelles paraules i expressions (i n’hi ha tantes) que agraden als mitjans, però repugnen a la parla oral; jo hauria preferit assossec, tampoc gens usual, però que com a mínim es pot pronunciar, i de fet no seria cap mala idea incorporar-lo (a diferència d’assossegament, un mot d’aquests artificials format amb el sufix -ament que tant agraden a certa lexicografia encarcarada i antipeuterrista). Començo pel començament. La família d’assossegar és petitona, molt petitona (mitja dotzena mal comptats) però molt assenyada: provenen de sessicare (‘assentar, fer reposar’), que és un derivat de sedere, ‘seure’. Res de més lògic que mirar de retrobar la calma o la quietud momentàniament perdudes aturant-te un segon a seure; és un verb de regust culte, o literari: ens l’imaginem molt més fàcilment a les pàgines d’una novel·la (“Tampoc ningú no t’empaita, assossega’t. T’atures, escoltes...”), escrivia Xavier Benguerel a Icària, Icària, 1974) que no pas en la conversa oral, tot i que tampoc seria tan impensable. Què porta, doncs, un redactor d’un mitjà escrit a traduir sosiego per desassossegament quan disposa no solament del sinònim assossec, més curt i manejable, sinó també de calma, quietud o tranquil·litat, els tres que proporciona el diccionari? Només se m’acudeixen dues coses: que s’hagi limitat a copiar la primera solució que li ha proporcionat un diccionari d’equivalències (un CAST/CAT) o que hagi triat a consciència la més enrevessada de totes les opcions. La primera cosa indicaria descura i desconeixement de la llengua, i la segona esnobisme: virtuts que certament no ajuden a enlairar el nivell cada dia més paupèrrim de l’ofici. El cas me’n recorda dos de semblants, els dels adjectius desapacible (incorrecte en català, però que se sent força) i empedreït. Tots dos es fan servir en sengles locucions fixades (‘dia/temps desapacible’ i ‘fumador empedreït’), en comptes dels més oportuns i naturals desavinent i aferrissat respectivament. Tant de bo aquest gust per la pedanteria, i, per tant, pel fet de fer volar coloms, no el comparteixi la magistrada del tribunal que va dir justament que això de l’autodeterminació és una cosa que cal considerar calmadament asseguts, i no amb el matxet a la mà, com solen fer els nostres veïns. Que el desassossec no ens ofusqui.

Què porta, doncs, un redactor d’un mitjà escrit a traduir sosiego per desassossegament quan disposa no solament del sinònim assossec, més curt i manejable, sinó també de calma, quietud o tranquil·litat, els tres que proporciona el diccionari?

Assossegament