Sempre he defensat que en una guerra no hi ha víctimes i culpables; només governs culpables i víctimes civils

Tinc una bandera a classe d’Ucraïna. És una bandera petita, d’aquestes que duen un pal per abanderar-la. La vaig col·locar al costat del mapa del món que hi ha penjat a l’aula durant els inicis de la invasió russa. No recordo d’on va sortir, però en aquell moment, que intentava explicar els orígens d’un conflicte tan antic a joves de 12 anys amb l’ajuda de l’InfoK, em va semblar que la bandera estava justificada. Ja ni recordava que la tenia a classe, quan fa uns dies vaig rebre un correu massiu d’una professora dirigit a tot el claustre on compartia el seu malestar –i el d’altres companyes– per les banderes que decoren l’entrada del centre des de fa uns dies. En un primer moment, vaig pensar que aquell correu anava dirigit a mi, per la meva bandera d’Ucraïna que guarneix l’aula des de fa un parell d’anys. Potser alguna companya havia hagut d’assistir a una guàrdia amb el meu grup i havia vist amb mals ulls aquella tela blava i groga... Ben mirat, jo sempre he defensat que en una guerra no hi ha víctimes i culpables; només governs culpables i víctimes civils. Així que no era del tot forassenyat que alguna professora amb més coneixement del context i les parts implicades en aquest conflicte bèl·lic hagués titllat de provocativa l’exhibició de la bandera del bàndol més afectat, quan el desenllaç de la guerra passa per decisions i acords d’altres potències econòmiques amb interessos –com no– econòmics. Així que decideixo llegir el reguitzell de respostes que ha desencadenat el correu massiu de les banderes i trec l’aigua en clar. Resulta que aquesta setmana hem rebut la visita de les franceses durant l’intercanvi que s’organitza cada any a quart. Preparant l’acollida d’aquestes étudiants, l’alumnat va decidir pintar un mural de benvinguda amb tres banderes: la francesa, la catalana i l’espanyola. La professora ofesa assegurava al correu que no pretenia fomentar cap lluita de banderes, però que li (els) agradaria que “no hi haguessin banderes a l’institut que no representen a bona part de la població”. Llegeixo les respostes de la conversa amb neutralitat per desxifrar-ne el to, fins que una de les interlocutores posa sobre la taula l’atemptat de Carrero Blanco i la figura del primer governador franquista de Vitòria-Gasteiz. Deu ser que acabem de tornar de vacances i estic espessa, perquè no entenc res...

Sempre he defensat que en una guerra no hi ha víctimes i culpables; només governs culpables i víctimes civils

Atrapa la bandera