Un estudi diu que des del moment que decidim marxar d’una trobada destinem uns 45 minuts a acomiadar-nos. És tot el contrari del que fan d’altres i que coneixem com a “acomiadar-se a la francesa”

Des del moment que decidim marxar d’una trobada, destinem una mitjana de 45 minuts a acomiadar-nos. Això és el que conclou un presumpte estudi fet per un investigador i un centre de recerca que s’ha confirmat que no existeixen, malgrat que bastants mitjans van publicar-lo a finals del 2023 donant per bona la informació i els seus resultats. Segons les notícies que van anar apareixent d’aquest “no estudi”, si anem a una mitjana de 25 festes per any, destinem, per no dir perdem, una mitjana de 18 hores i 45 minuts cada any dient adeu als amfitrions i a la resta de convidats. Deixant de banda el fet que es tractava d’una notícia falsa, la informació es va convertir ràpidament en un dels temes més llegits i compartits. M’hi incloc jo mateixa. Això de perdre, suposadament, el temps i que sigui per la necessitat de complaure les convencions socials va remoure moltes consciències i va protagonitzar moltes converses. Som molts els que en algun moment de la història hem optat per marxar d’alguna trobada sense seguir aquest ritual i no ens hem acomiadat tal com tocaria. El cansament, la timidesa, la pressa o la incomoditat han fet tirar pel dret i marxar sense dir res a ningú. Això és el que coneixem com a “acomiadar-se a la francesa”. L’origen de l’expressió no està clara. Alguns diuen que va ser una moda que va imposar-se entre l’alta burgesia a mitjans del segle XVIII que van considerar molt adequat marxar de les festes sans adieu, és a dir, sense expressar a ningú la seva voluntat de marxar ni agrair els serveis prestats. Altres diuen que ve de la fugida que va fer l’organista francès Louis Marchand d’una competició pública en la qual s’enfrontava, entre d’altres, al brillant compositor i instrumentista alemany Johann Sebastian Bach. Segons aquestes fonts, quan el músic francès va sentir el talent de Bach va fugir per potes sense dir res a ningú. Sigui quin sigui l’origen, la tendència dels francesos més rudes va durar pocs anys, i des de ja fa segles els veïns del nord es tornen a acomiadar a l’acabar les trobades i ells, de marxar de males maneres d’una festa, en diuen “acomiadar-se a l’anglesa”. La qüestió, quan es tracta de nacionalitats, és fotre la llufa als més pròxims. Els americans, per exemple, en diuen “marxar a la irlandesa” el sortir per pateneres tal com va fer, per exemple, l’expresident Donald Trump quan va perdre les eleccions i es va convertir en el primer mandatari nord-americà que va saltar-se el ritual del traspàs de poders ara fa tres anys deixant Joe Biden plantat. Als irlandesos els devien xiular les orelles aquells dies. I és que en alguns casos els comiats no són fàcils de fer. Aquest 2023 ens n’ha deixat uns quants de controvertits, i si no que ho diguin a Xavier Trias quan va haver-se d’acomiadar de les possibilitats de tornar a ser alcalde de Barcelona el juny passat i va regalar la ja frase cèlebre “que us bombin a tots”. O el “no dimitiré, no dimitiré” del lamentable Luis Rubiales acorralat pel seu piquito injustificable que ha acabat sent la seva frase lapidària. Sort, però, que els comiats arriben per tothom. I si us plau, que aquest 2024 ens deixi una mica més d’amabilitat i humanitat i que els que marxin ho sàpiguen fer tal com toca i no s’oblidin de tancar la porta, que l’energia està cara i se’ns refreda la casa.

Un estudi diu que des del moment que decidim marxar d’una trobada destinem uns 45 minuts a acomiadar-nos. És tot el contrari del que fan d’altres i que coneixem com a “acomiadar-se a la francesa”

‘Au revoir’