Article de Jordi Vilarrodà

Diumenge, 27. S’estrena a L’Atlàntida la Camerata de Música Catalana, un projecte pensat en clau de país i impulsat des de Vic per Jofre Bardolet. Els nostres compositors no són millors ni pitjors que d’altres, però el que no pot ser és que siguin desconeguts: que a tothom li soni Txaikovski i no sàpiga qui era Garreta. El projecte de la Camerata va d’autoestima cultural, que en general la tenim baixa. Dilluns, 28. El ressò d’una guerra a les pàgines d’EL 9 NOU. No és la primera vegada. Els que érem jovenots als anys 90 recordem l’impacte de la guerra dels Balcans, el nostre primer gran desengany europeista, la prova que a la vora de casa la gent es podia estar matant. Aquesta vegada, no gaire més lluny geogràficament, la guerra d’Ucraïna també adquireix una proximitat afectiva. Osona va començar a acollir, ja fa anys, infants ucraïnesos que podien passar aquí un estiu lluny de la radiació persistent de Txernòbil. Es van crear vincles afectius que encara perduren i que ara es tornen a activar. Una segona família catalana per a molts d’aquests infants que ara ja són joves. Altres coneixem persones ucraïneses que han vingut aquí per motius diversos, o fins i tot en tenim a la família, cosa que ens ha permès saber més coses d’aquest país i estimar-lo, entendre la seva sempre difícil relació amb Rússia. I ara, no tenir gaire dubtes sobre qui és l’agressor i qui és l’agredit. Dimarts, 1. Passo cada dia per davant d’una oficina de la Generalitat, a Vic. Encara hi ha limitació d’aforament i això de la cita prèvia (redundant, perquè totes les cites són prèvies, oi?). Tot l’hivern he estat veient la gent fent cues a fora, al carrer. Encara ara hi ha ajuntaments on cal també la famosa cita. En un moment en què estem deixant enrere moltes de les restriccions, és necessari això encara? A l’esport, a la cultura o al famós oci nocturn (quin altre eufemisme més ridícul per dir discoteques!) ja s’hi pot anar sense limitació d’aforament. I cal passar un filtre per ser atès en persona al teu ajuntament o a una oficina del govern?

Article de Jordi Vilarrodà

Autoestima cultural, Ucraïna i cita prèvia