Els autònoms se senten desprotegits: que tenen més complicacions per tenir baixes laborals, que si fan vacances deixen de cobrar i que a l’hora de la jubilació la pensió els surt més baixa

El Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions va obrir fa dues setmanes un meló amb risc de disgustar. Les bones intencions d’una llei, aprovada fa tres anys, que els autònoms cotitzessin en funció dels ingressos i no en funció d’una preferència que els portava, generalment, la quota més baixa del catàleg. Cotitzar poc suposa entrar en una espiral de dificultats. És habitual sentir els autònoms lamentar que tenen més complicacions per tenir baixes laborals, que si fan vacances deixen de cobrar i, és clar, que a l’hora de la jubilació la pensió els surt més baixa. Els autònoms se senten més desprotegits que els treballadors amb nòmina. Aquest lament no deixa de ser cert, tot i que en el fons es tracta, efectivament, d’una qüestió de cotitzacions. Els treballadors amb nòmina cotitzen més perquè les empreses han de cobrir una part d’aquestes contingències (baixes, vacances, pensions), amb quotes molt elevades que es complementen amb aportacions individuals. Que els autònoms acabin cotitzant en funció dels ingressos i que d’aquestes cotitzacions n’acabin derivant uns ingressos més elevats quan es jubili és una decisió que estava aprovada des de 2022. El que feia ara el Ministeri era posar números a un procés que ha d’acabar normalitzant la relació entre l’autònom i la Seguretat Social l’any 2032. És en aquest sentit que apuntava la proposta que va transcendir fa un parell de setmanes. Suposava que per a un autònom que cobrés menys de 670 euros mensuals, la quota arribava a 217 euros, que és gairebé un 33%, i per a un que arribés a 6.000 euros quedava en 796, que és un 13%. És cert que són cotitzacions i no impostos, però aquesta proposta és qualsevol cosa menys progressiva (entès progressiva com que paga més qui més té). El meló que va obrir el Ministeri no era altra cosa que una proposta per debatre amb les organitzacions que representen els treballadors autònoms. En la negociació s’haurien pogut fer modificacions, però el problema és divers. El més important és que és difícilment digerible que el resultat final de la proposta fos que qui hagués de destinar un percentatge més alt dels ingressos a cotitzacions fossin, precisament, els autònoms que menys cobren. També és un problema el moment: amb tanta polarització política i l’expectativa, certa o no, que arriba un cicle electoral, qualsevol mesura susceptible de generar un debat social contra el govern és immediatament utilitzada per desgastar-lo. El fet diferencial en aquest cas és que les crítiques van arribar des de la dreta i l’esquerra. Potser aquest consens en contra va portar el Ministeri a fer-se enrere i aclarir que només es tractava d’una proposta per negociar. Efectivament, la problemàtica que pugui afectar els autònoms té molta transcendència. No només pel volum que representen 3,4 milions de treballadors a l’Estat, 570.000 a Catalunya, sinó també perquè representen un col·lectiu important des del punt de vista social. Són autònoms molts dels botiguers, els propietaris de bars, els taxistes, els lampistes, el personal domèstic o els gestors. En molts casos, que els vagi bé serà la llavor d’una futura empresa que generi més llocs de treball. En canvi, el col·lectiu té la percepció que està maltractat. De fet, hi ha hagut més preocupació per les capes baixes dels assalariats, amb pujades del salari mínim interprofessional, quan hi ha autònoms amb ingressos inferiors que ara se senten collats per aquestes iniciatives del govern. Ho expliciten quan asseguren que se’ls exigeix quan les coses els van bé, i se’ls deixa sols quan els van malament. La ministra del ram, Elma Saiz, remarca que és inconcebible que quan un autònom arriba a la jubilació cobri 650 euros menys que un assalariat i que l’única manera de corregir aquesta situació és augmentar les cotitzacions. El fons del discurs s’entén, però no deixa de posar de manifest un biaix recaptador que té poc present que els autònoms també són treballadors i que formen part del col·lectiu social no només a l’hora de pagar, sinó de tenir serveis. A la ministra li caldrà ser molt persuasiva per convèncer que un augment de les cotitzacions que no és exactament progressiu s’està treballant per equiparar drets i protecció social. Haurà de fer un esforç, perquè les dades són tossudes. El pes actual del col·lectiu de treballadors autònoms en la força laboral a l’Estat ha tocat mínims en la sèrie històrica, que arrenca el 2012. Llavors el total d’autònoms era del 20%. Tretze anys després, ha baixat gairebé cinc punts per situar-se per sobre del 15%. És cert que ara hi ha més autònoms que llavors, perquè el total de treballadors que cotitzen a la Seguretat Social ha crescut notablement, però ho ha fet molt més per la banda dels assalariats que per la banda dels autònoms. És, com a mínim, simptomàtic. Les xifres macroeconòmiques avancen a bon ritme (amb creixements a l’Estat i a Catalunya que superen clarament les mitjanes europees), però en canvi hi ha una menor predisposició a emprendre projectes. Es podria considerar que hi ha un dèficit de cultura emprenedora, però seria una lectura com a mínim incompleta, perquè en l’equació també s’ha de considerar si hi ha prou impuls dels governs per fomentar l’emprenedoria d’un treballador que, amb una idea i molta il·lusió, vol engegar un projecte de negoci. Per això, el canvi cultural que suposa que els autònoms cotitzin pels ingressos, com preveu una llei aprovada el 2022 amb molt de suport parlamentari, s’apliqués amb grans dosis de diàleg i sensibilitat.

Els autònoms se senten desprotegits: que tenen més complicacions per tenir baixes laborals, que si fan vacances deixen de cobrar i que a l’hora de la jubilació la pensió els surt més baixa

Autònoms alarmats