Que aquesta reforma blindi el català, ho dubto, però que l'anterior llei el blindés, n'estic segura que no

La majoria de catalans no volen ni sentir a parlar de tocar dos conceptes que crèiem el Sant Grial del català: immersió lingüística i llengua vehicular. I és normal: en el minso recompte d’èxits que tenim al nostre favor, aquest és probablement el més rotund i el que portem amb més orgull. El 76% dels catalans defensen la immersió, segons l’últim CEO. Així que si pretenies modificar aquests dos preceptes, sigui perquè han quedat obsolets o perquè has de fer martingales per esquivar una sentència judicial –i les que vindran–, abans havies d’aplanar el terreny. Sembla mentida que en l’era del màrqueting el primer que falli sigui la comunicació. Aquests anys post-1-O han confluït dues coses. D’una banda, per fi hem sabut com de malament està l’ús social del català, unes xifres que s’havien explicat interessadament o que s’havien amagat durant la dècada anterior perquè parlar de llengua no eixamplava la base. No es van fer polítiques lingüístiques prou contundents, hi va haver retallades i es va anar tirant per inèrcia. D’altra banda, i al mateix temps, s’ha practicat una política de negociació amb Madrid i amb els partits catalans que, per la flaire que fa, ens catapulta de pet a l’era pre-Estatut: la síndrome de l’hàmster. Que el primer acord de la taula de diàleg sigui la protecció del català! Haver d’explicar que el català és la llengua en retrocés! És tan exasperant! No és estrany, amb tot això, que saltessin les alarmes davant la reforma de la Llei de Política Lingüística. L’escola no es toca! Però em sembla que hi va haver més sobreactuació que rigor i realisme. Amb una sentència que exigeix aplicar ja el 25% de castellà, o claudiques o busques una sortida. No és just abandonar-ho a la –suposada– objecció de consciència dels docents. I un acord unitari no em sembla poc; quina poca seriositat que durés unes hores –veurem per on surt Junts quan es voti la proposició al Parlament. Que aquesta reforma blindi el català, ho dubto, però que l’anterior llei el blindés, n’estic segura que no: va ser la que ens ha portat als resultats actuals. Una llei ja pot dir missa si no ens sabem senyar. Els problemes han sigut en diversos fronts: manca de formació dels docents –sí, els professors han de tenir un nivell alt de català–, manca de recursos per atendre aules amb una complexitat extraordinària, manca de consciència lingüística –sí, els professors de gimnàs i de mates també són professors de català– i manca de control per part de l’Administració d’elements tan bàsics com que les classes es facin en català. La nova llei vol corregir aquests desviaments i respon al mateix objectiu que la immersió –que va començar fa 40 anys!–, que és dominar les dues llengües. Per això ho han de veure clar els docents, perquè depèn d’ells –i dels jutges. El que cal és menys retòrica i ser més exigents amb els resultats. És a dir, garantir que surten més parlants hàbils. I no només a l’escola. Això és el que ens salvarà.

Que aquesta reforma blindi el català, ho dubto, però que l'anterior llei el blindés, n'estic segura que no

Avaluació contínua