Babau
Sempre he sentit una mica d’enveja –no gaire, tot s’ha de dir– de tota aquesta gent que va fer la mili i n’expliquen batalletes. Sergi Pàmies relata en una llarga conversa de dotze hores amb Quim Monzó –al llibre Si la memòria no ens falla (Librosdevanguardia, 2023)– que durant el servei militar, als anys vuitanta, s’encarregava d’escriure les cartes a les xicotes dels seus companys, alguns dels quals eren incapaços de posar més de quatre lletres una darrere l’altra. Les noies quedaven parades de les paraules que els hi dedicaven i com la mili havia fet més cultes els seus promesos. Va ser el seu gran èxit literari. A partir de llavors va abandonar la poesia i quan va tornar a casa es va dedicar a conrear la prosa distant, que n’anomena ell.
La meva generació, en canvi, va ser l’última d’anar a fer el soldat. Els que estudiàvem vam poder demanar pròrrogues esperant que la mili desaparegués o, amb més o menys consciència pacifista, fer-nos objectors i fer el que s’anomenava la prestació social substitutòria. Ara que deu haver prescrit puc confessar que un company em va firmar la documentació com si hagués estat fent de voluntari en una coral. No hi vaig posar mai els peus. Per sort, jo que musicalment no vaig passar dels estudis de flauta dolça a Primària, mai em van demanar demostrar coneixements. Si algun dia hi ha una guerra i em criden a files es descobrirà tot. Com aquelles xicotes dels amics d’en Pàmies devien descobrir al final de la mili que la seva parella tornava a ser un babau.