Què opinarien avui Balmes i Tocqueville de la nova proposta d'ERC, PSOE i Unidas Podemos de limitar drets i llibertats?

Fa pocs dies vaig assistir al Temple Romà de Vic a la presentació del llibre De l’autocràcia a la democràcia. Jaume Balmes i Alexis de Tocqueville (1800-1850), de l’antic col·lega municipal Josep M. Font. Hi vaig acudir amb interès i efectivament la sessió me’l va confirmar. A la Facultat de Polítiques de Madrid, als anys 60 franquistes, vam llegir Tocqueville sense aprofundir-lo, en especial La democràcia a Amèrica (1840) i L’antic règim i la revolució (1856), i gens Balmes, del qual vaig llegir posteriorment El protestantismo comparado con el catolicismo en sus relaciones con la civilización europea (1844) i El criteri (1845), adquirits a la Llibreria Balmesiana, ja desapareguda. Tanmateix, sobre Balmes vaig escoltar any rere any les antològiques conferències anuals a l’Ajuntament de Vic, entre les quals el 1983 la de Tierno Galván, antic (i brevíssim) professor meu, que va haver d’exiliar-se, com també Balmes al seu moment. Ja es veu que això de l’exili a Espanya té llarga tradició. La suggestiva sorpresa per a mi del llibre de Josep M. Font ha estat la relació entre Balmes i Tocqueville, més coherent del que m’hauria imaginat. De fet, van viure i observar la primera meitat del segle XIX, una època de grans canvis a la humanitat causats per l’acció europea. El llibre n’exposa una encertada cronologia a França i Espanya. Profundes transformacions polítiques: atacs a les monarquies, consolidació de la república dels EUA, creixent pes dels parlaments, aparició de simulacres de partits polítics; revolució econòmica: maquinisme i industrialització (per exemple, a la conca del Ter); renovació ideològica: liberalisme, socialisme, anarquisme, enfrontats a l’absolutisme reial, al tradicionalisme; modificacions socials de gruix –“aires de revolució”–: aparició del proletariat amb els primers moviments obrers, les primeres lluites socials; expansió colonial anglesa i francesa coincidents amb la independència de les colònies espanyoles des de 1820; sotragades a la religió catòlica amb una cúria papal dividida entre cardenals liberals i conservadors: el papa Pius IX (1846-1878), que va començar de liberal i va aprovar una llei d’amnistia per als presos polítics dels Estats Pontificis i una constitució liberal, després va haver de fugir de Roma vestit de frare (1848), però el següent papa, Lleó XIII, va publicar l’encíclica Rerum novarum (1891). Un segle que ho capgirava gairebé tot. O sense el gairebé. La coherència entre Balmes i Tocqueville prové, com assenyala el llibre, de la intel·ligència amb què van saber encarar els canvis greus que vivia Europa, irreversibles, i la seva anàlisi des de la raó. Com a moderats. Un era sacerdot i convençut creient i l’altre descendent de la noblesa francesa, i tots dos van intentar adaptar la modernitat a les institucions seculars, harmonitzar-les com a element de transformació per a un anivellament polític, social i econòmic general –millorem les condicions de vida dels pobres–, i com a reforç nacional. I Balmes amb una particularitat molt marcada: per a ell el catolicisme –del qual fou un apologista– constituïa la base de la monarquia, que ja començava a fer nosa, i del Partido Monárquico Nacional –“la religió i el tron”–, també de les llibertats, i el sosteniment de totes les nacions, les formades i les que estaven en formació, com els EUA, que, segons ell, fracassaria sense la preeminència del catolicisme. No era aquesta la visió de Tocqueville, que elogià la nova estructura política de la república americana capaç d’evitar l’autocràcia: “Si tots els homes som iguals davant de Déu, al cristianisme no li repugnarà que tots siguem iguals davant la llei”. Una llei democràtica, s’entén. Un altre dels trets comuns de tots dos fou “un criteri sempre propi”, que reconeix el pas imparable de l’autocràcia a la democràcia, no sense perills de regressió. Tocqueville, ministre durant la II República, es retirà després del cop d’estat de Napoleó III; Balmes era consultat personalment pel Vaticà sobre el paper de la Santa Seu en relació amb el dret de la nacionalitat i la seva independència. Balmes va defensar les reformes del papa Pius IX durament criticades pels catòlics espanyols. Tots dos van ser traduïts a diverses llengües i així han continuat; i tal com va explicar el professor Alsina, “les seves obres es troben a la majoria de les biblioteques dels EUA”. Què opinarien avui de la proposta de PSOE/Podemos/ERC de limitar drets i llibertats fonamentals? Una reculada a l’autocràcia? Balmes ja deuria conèixer la llei de 1822. Tanmateix, això són figues d’un altre paner, per a un proper dia.