Barça i Madrid, vides paral·leles
Sempre han estat de moda les comparances. En temps de Jesucrist, despuntaren les Vides paral·leles del grec Plutarc. Al XIX, La història de dues ciutats, de Charles Dickens, sobre Londres i París, també va triomfar. En l’època de la televisió, va reeixir Home ric, home pobre.
En futbol, a part de rivalitats regionals com les del Betis amb el Sevilla, les vides paral·leles i les rivalitats són entre Barça i Madrid, un fundat per un suís i l’altre per catalans, la qual cosa ja té morbo. Es van consolidar sobretot després de la Guerra Civil. Perquè abans d’ella, la rivalitat, les trompades, s’havien de buscar entre Barça i Espanyol.
Després, l’aposta del règim de Franco per impulsar el seu Real va donar el toc de sortida de la gran rivalitat fent aflorar grans desigualtats. Els blancs al costat del poder, amb Bernabéu-Saporta, servint-se de tots els instruments tant legals com foscos, i els blaugranes resistint com podien. I la cosa ha imprès caràcter. A partir del robatori de Di Stéfano, ells en tenien prou amb la fúria i els de negre per despuntar aquí i a Europa. Nosaltres, resistint 14 anys sense una lliga, com deia La Trinca, perquè un tal Plaza manava i molt a tots els àrbitres, premiant els Guruceta i castigant els Rigo que no li seguien ordres, ni captaven insinuacions.
Caràcter diferencial fins avui. Els del Barça gaudint dels millors jugadors del món: Kubala, que va fer petit el Camp de les Corts; Cruyff; Maradona; el Ronaldo bo, que després també va anar al Madrid, i el més gran de tots, el petitó Messi. Ells, conformats amb Puskas en l’època dels hongaresos, birlant-nos el traïdor Figo, fitxant el Ronaldo portuguès, que junt amb l’altre portuguès feló, i ja en són tres, Mourinho: “Hoy mañana y siempre, con el Barça en mi corazón”, ens deia al balcó de la Generalitat, mai varen poder amb l’argentí.
El tarannà dels de la capital també es veu reflectit en els jugadors nacionals. Ells, defensant amb destralers, De Felipe, trencant per sempre Bustillo, Benito, Camacho, Hierro i Sergio Ramos; nosaltres, amb les finures dels Segarra o Piqué i ara Cubarsí, i sobretot en el que surt del planter. La famosa “quinta del Buitre” és més reconeguda pels atributs públicament mostrats pel Butragueño o grapejats pel Michel en els córners a un sorprès Valderrama, que pel joc que desplegaren. L’exquisit futbol de planter el posaren els Guardiola i Amor abans, i en el recordat 2-6 al Bernabéu, els Xavi, Iniesta, Valdés, Piqué i Busquets, grans escuders del petitó de Rosario.
Mentre que el Madrid s’ha hagut d’escudar en el “a por ellos” i els del xiulet, nosaltres en el tímid intent de contrarestar-ho amb Negreira ens vam ficar de peus a la galleda. Bé prou que ho han explotat i estirat. Però a la capital han d’empassar-se que en la seva sagrada selecció, els de la roja i del lo-lo-lo de l’himne, constatin com Espanya guanya l’únic Mundial a Sud-àfrica o els darrers campionats d’Europa, amb seleccions farcides de culers i amb un o cap jugador blanc. En època de televisió, on tot comença a estar a la vista, el talent supera la fúria i les trampes. S’hauran de reinventar.
Ara les comparances d’aquestes vides paral·leles estaran en els dos estadis, reformats i millorats gairebé alhora. Que quin serà més guapo, més gran, qui generarà més ingressos. Àdhuc quin ha costat més o s’ha desviat menys dels pressupostos inicials. També l’expectativa de qui serà el primer de constituir-se en societat anònima, perdent els socis el poc control que encara els queda. Element clau perquè pot portar una davallada del fervor dels aficionats.
Els blancs també ens han competit històricament i amb majors encerts en bàsquet, on segueixen mostrant les seves habilitats arbitrals, abans amb Saporta i ara ja a l’Eurolliga. I compte perquè en els 40 minuts del partit, de manera més subtil i dissimulada el poden portar allà on interessi. Quan tinguem el nou Palau Blaugrana, una font important d’ingressos, podrem tornar a competir-los al major nivell.
En canvi ja fa anys que proven i no se’n surten de superar-nos en el futbol femení. Aquí el planter, els bons oficis de l’aposta del Barça i la qualitat de les nostres els donen mil voltes, tot i que ho van provant. Ja tenen al capdavant dels àrbitres de fa temps Yolanda Parga, dona de l’exàrbitre Megía Dávila, empleat del Madrid com a delegat de camp davant els seus col·legues. L’any passat la influència d’aquesta senyora ja els va proporcionar el primer robatori i la primera victòria, però ho van fer amb poc dissimulació. No saben afinar allò de les instruccions “que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado”, però ja aniran perfeccionant la cosa. De moment, com en el masculí, els títols de la roja s’han de basar en 8-9 del Barça dels 11 titulars, que fan contents el rei i a tot Madrid, desfent-se la setmana passada de les teutones.
Com copsem, les vides paral·leles no es poden desfer. És la pugna política, on els catalans quasi sempre hem perdut, refugiant-nos en el pla econòmic, portada al terreny esportiu, on hem pogut treure el cap en comptades ocasions, imposant-nos més ara suara que no pas en els foscos temps de la dictadura i de l’únic canal en blanc i negre a la tele. Els multicanals digitals d’avui dia, la seva transparència, ens fan ser optimistes. I finalment pensem que tenim un gran avantatge sobre els blancs. Potser no ho saben ells en la seva arrogància. Nosaltres, catalans i culers, podem acceptar les derrotes, la història ha estat la nostra gran mestra. Ells, en el seu orgull castellà, no en poden acceptar ni una, de desfeta. Les turbulències esportives poden afectar més els blancs que els blaugranes.