Aquesta percepció d’una ‘marca Espanya’ de robatoris esportius des de la capital no ens afavoreix pel que pensin els europeus que han de venir a invertir aquí

Després del brogit de les eleccions, i a l’espera de les europees, s’hauria de buscar una mica de repòs en el món de l’esport, però esdeveniments recents que reflecteixen el que està passant fa anys i dècades no ens ho permeten. En futbol, la desfeta del Barça davant el PSG a Europa i Girona en Lliga, ensorrats al primer escull, compartia temps en les èpiques del Reial Madrid resistint fins al ridícul, però lloat pels seus, contra el Manchester del nostre Pep i remuntant com sempre davant el Bayern a Europa, en els darrers minuts, amb embranzides curulles de sort i amb els ajuts arbitrals que disposen urbi et orbi, aquí i fora. La reflexió de per què uns es desfan i altres es refan crec que té a veure amb els diferents caràcters de les ciutats i dels seus habitants i, per tant, seguidors de futbol –i bàsquet–, i amb què esperen i exigeixen dels jugadors que incorporen. En el Barça prima el caràcter que ens dona el mar i la història dels comerciants que dominaren la Mediterrània als segles XIII i XIV. Ens agrada guanyar bé, que ens admirin pel bon joc, poques trampes. En la dura centralitat castellana de la Meseta que els ha forjat el caràcter en segles de conquesta i en els darrers cinc segles de domini sobre la resta prima guanyar com sigui, si es pot humiliant, i sempre amb totes les armes disponibles. Els jugadors del Madrid, des dels De Felipe, Benito, Camacho, després Pepe i Ramos, autèntics destralers, rasquen, com es diu. Defenses i migcampistes passar per damunt qui sigui. Qui no rasca, com Isco, fora cap al Betis. Fins i tot per subsistir de blancs en el seu declini futbolístic per l’edat veiem fins estilistes com Modric i Kroos avui dia rascant de valent. Les 14 Copes d’Europa, ja les cinc primeres en blanc i negre molt dubtoses, s’expliquen per aquest caràcter que exigeixen dels seus jugadors i l’entorn que els envolta, àrbitres inclosos. Com a anècdota, quan els presidents fitxaven com ara Florentino, Santiago Bernabéu va anar a valorar un extrem petitet danès, figura del Borussia Mönchengladbach. A l’acabar el partit va indicar a Saporta: “Fitxeu el 8, el de la mala llet”. Era Uli Stielike. Poc més tard el Barça es quedava amb Simonet. En el Barça, el fet d’acceptar la indolència mentre es jugui bé de tant en tant i sobretot a l’estadi, explica que Messi amb Iniesta i Xavi, tots bons jans, només guanyés tres Champions (ens en faltarien almenys tres més), perquè alternàvem amb desfetes com el 4-0 a Liverpool, 3-0 a Roma, remuntades després de 4-0 al PSG o la vergonya d’un 8-2 davant el Bayern amb dos gols en contra del jugador més car de la nostra història, Coutinho, cedit als alemanys. Brasiler que ens va sortir llufa com Hazard als blancs, als qui també va enredar. Esperem que Mbappé, que els ha exigit fins a un cuiner, també es dediqui a engreixar-se. I esperem que acabi de definir-se el serial Xavi ara sí, Xavi ara no. Aquest rascar, aquest esperit guerrer dels esportistes que es consoliden en el Madrid, també es dona en el seu bàsquet. L’any passat en el play-off de l’Eurolliga al millor de cinc partits, després d’una batussa fenomenal a Madrid contra l’estrella del Partizan Punter, perdien 0-2 i havien de fer el que mai havia passat, remuntar dos partits fora, i a l’infern de Belgrad. El Madrid ho va fer i després ens va apallissar a la Final Four a Kaunas, guanyant la Copa d’Europa com l’any abans ens ho havien fet a Belgrad. Enguany el ridícul espantós contra Olympiakos, amb Satoransky 2 punts i Kalinic 0, titulars com sempre, ens estalvia una altra humiliació del Madrid a Berlín. Incomprensible el fet d’aquests dos, amb salaris altíssims i mitjanes menors de cinc punts tota la temporada quan els rivals volten els 15-20. I no cal parlar d’altres jugadors ensorrats en moments decisius, com Willy Hernangómez amagat tota la temporada. El Madrid ja no va confiar a recuperar Willy, no té el caràcter guerrer dels Llull, Campazzo o Rudy Fernández. Mentrestant, el nostre Rudy instal·lat en la melancolia. L’esport és reflex de la vida. Aquest rascar, trepitjar i humiliar els rivals emprant tots els mètodes que fa el Madrid, àrbitres, premsa, també a la llotja del Bernabéu per equilibrar la seva economia, és el que van patir els dos Jordis, que per pujar amb permís dalt d’un vell 4x4 per dissoldre una manifestació pacífica es van veure tancats a la presó. És el que explica el fenomen Ayuso, que només apel·lant a l’autoestima, a l’orgull castellà dels de la capital, s’emporta per davant a qui sigui. Madrid per sobre de tot i tots i això dona majories absolutes facis el que sigui. Clar que ens pot costar car a tots aquesta percepció esportiva d’una marca Espanya de robatoris arbitrals de la capital als altres equips com el Barça, l’Almeria... En fi, tots ho han patit, davant del que pensin els alemanys, els anglesos i altres europeus que han de venir a invertir aquí, i que també els experimenten. En l’era dels enregistraments, multicàmeres i difusions immediates pels mòbils, no queda gaire bé equiparar-nos a una Sicília esportiva, però ells contents i a pensar en com guanyar el Dortmund. Triar els àrbitres, també els del VAR, i veure si fan com Ramos, que amb una clau de judo va treure l’espatlla de lloc a Salah en una final contra el Liverpool per guanyar-la. Ara tenen un problema, el Dortmund, passat un tal Sancho, no té estrelles definides i corren el perill de sentir-se tan superiors i favorits que oblidin preparar totes aquestes arts tan ben arrelades en el seu ADN. “Hala Madrid y nada más”, com canten a cor què vols. Tot s’hi val per tornar-ho a celebrar als peus de la deessa Cibeles. Ja s’ho faran.

Aquesta percepció d’una ‘marca Espanya’ de robatoris esportius des de la capital no ens afavoreix pel que pensin els europeus que han de venir a invertir aquí

Barça-Madrid. Futbol-bàsquet