Laporta tenia dos camins: abaixar el cap i rebaixar les expectatives esportives per pagar deutes o combinar jugadors de nivell amb una Masia esplèndida

Com a compromissari del Futbol Club Barcelona, en la darrera assemblea de desembre vaig votar “sí” a l’acord amb Nike, malgrat que per confidencialitat no es podien saber les quantitats. Més que un vot fonamentat, va ser un vot de confiança a la direcció del club. Crec que ho he d’explicar perquè representava socis que no van ser escollits. Era compromissari per segon cop. En l’assemblea del 1992, on s’adaptaven els estatuts a la llei de l’esport catalana, vaig aconseguir que el president Núñez acceptés incorporar un article per donar atribucions exclusives a l’assemblea, que va quedar així: “17.7. Aprovació dels contractes que la Junta Directiva acordi amb tercers, cedint l’explotació dels drets del club sobre la pròpia imatge, nom, símbols, publicitat o retransmissions als mitjans de comunicació, quan la durada d’aquests excedeixi de cinc anys”. Aquest redactat definitiu es va pactar al Camp Nou el dia d’un Barça, 3 (gols de Laudrup, Stoitxkov, Begiristain) - Albacete, 3, que avui sona increïble. Han passat els anys, cinc modificacions d’estatuts i ara s’acull en un text molt similar en l’article 20.8. La intenció era evitar que juntes entrants es trobessin lligades de peus i mans si una mala gestió els obligava a fer contractes de llargs terminis amb ingressos anticipats els primers anys. No va ser el cas del Sr. Núñez, que va gestionar el club tan eficaçment que la coacció dels jugadors li va comportar l’inaudit motí de l’Hespèria. Però en els temps del Sr. Bartomeu sí que es van produir els fets temuts de mala gestió que ens porten on som i justifiquen, aquest sí, a l’assemblea. Ell no va poder suportar la pressió dels jugadors i els intermediaris. Paguem molt car haver gaudit de Messi, que va donar felicitat als socis i fama mundial al club, malgrat nits com Liverpool, Roma, el 8-2 de Lisboa, que de tot hi va haver. Recordem el vicepresident Faus, que va haver de plegar quan es va queixar que, acabat de renovar l’argentí abans d’expirar el contracte, al cap de sis mesos ja se li havia d’augmentar. Messi es guanyava el sou, però havia d’estar rodejat d’altres que collaven amb contractes fora de mercat. Encara devem fitxes a Busquets, Alba, el mateix Messi, Lenglet, que ens ve a guanyar amb l’Atlètic de Madrid (sic), també Mirotic. Es tirava la casa per la finestra. A l’arribar Laporta hi devia haver dos camins per tirar. El primer, abaixar el cap, rebaixar les expectatives esportives, pagar i seguir pagant com es pogués els deutes, comptant amb menys ingressos per un estadi en obres i per la davallada esportiva amb què s’apostava. El segon era el que s’ha seguit, el de les palanques, intentar que combinant jugadors de primer nivell lliures o difícils de fitxar com Lewandowski, Gundogan, Olmo, juntament amb la sort d’haver de comptar amb una Masia esplèndida tant de nois com noies, es pogués competir al primer nivell, com es fa contra VAR i madridisme sociològic. Cert que és molt difícil gestionar els talents de la Masia. Quan despunta en pocs partits un Ansu Fati, ja té un dels contractes més alts, es lesiona i tot en orris. Hem de deixar marxar a qui no es pot aguantar, com Marc Guiu. Intentar que els anglesos no ens robin joves a qui ha costat molt formar com fan i faran quan poden mercès a una normativa lesiva pel club formador. No hi ha res fàcil en el món del futbol. Joventut implica immaduresa, temptacions difícils de suportar, intermediaris, majors possibilitats de lesions. Un món de bogeria i d’esperpents. Un exemple: l’orgull de França, el viaducte de Millau, va costar 320 milions d’euros i per Neymar ens en van pagar 222 milions, i a ell per cinc anys, una xifra major. Ara n’ofereixen encara més per Lamine. Com administrar i gestionar això? Justifica el “sí” representant els socis que no van poder votar el fet que entenc que som un club esportiu, que ha de donar resultats en cada secció, i els ha de donar o almenys intentar-ho, any rere any. La Lliga del Xavi en va ser exemple. Amb la dèria pel Barça vaig assistir a La Romareda al debut d’un soldat alt com un Sant Pau, Migueli. Anar a Saragossa era costerut pels catalans el 1973. On és el Saragossa avui, successor dels Canario, Santos, Marcelino, Villa i Lapetra, que ens guanyava Copes de Fires en l’època del Pujolet? Fa dècades vegetant a Segona pels seus problemes econòmics. També vaig estar en el debut de Maradona a València el 1982. On és el València ara i on serà els propers anys? Mestalla, un altre camp on l’estima cap als blaugranes no existeix. El Barça no es pot permetre baixar a cap infern esportiu ni un parell d’anys seguits. Si Juli Pardo va portar l’Espanyol al fet que es dinamités Sarrià, nosaltres no ho podem permetre. Hem de ser valents, òbviament administrant el màxim de bé, però sempre competint i més tenint clar contra qui ho fem, un Reial Madrid dopat, esnifant dels estaments estatals, polítics i federatius, dels mediàtics i arbitrals que de mitjana els concedeixen o ens resten mitja dotzena de punts cada temporada. Aquest és rival nostre i no podem deixar passar ocasió per continuar fent-li 0-4, com abans 0-5 i 2-6 al Bernabéu, i 2-5 al desert, ni que sigui perquè callin i passin vergonya un dia a l’any. Si a més el contracte amb Nike, primera empresa esportiva del món, preveu ingressos creixents, bonus per èxits del femení en igualtat del masculí, es prorrateja en els 14 anys la prima per signar i d’altres millores, això explica l’èxit de la votació, 419 a favor i 27 en contra. Potser també explica que després d’aquest pas assembleari obligat al desembre quedés poc temps per gestionar abans dels terminis les renovacions d’Olmo-Víctor davant organismes als quals els nostres trets diferencials provoquen urticària i ganes d’aplicar-nos el seu indecent poder.

Laporta tenia dos camins: abaixar el cap i rebaixar les expectatives esportives per pagar deutes o combinar jugadors de nivell amb una Masia esplèndida

Barça. Sí a Nike