El barcelonisme impregna la nostra societat i també té al darrera mitjans, polítics i poders fàctics. A diferència del madridisme, però, no té un Estat que li doni suport

El 19 d’octubre Joan Laporta mencionava per primer cop el “madridisme sociològic” com a responsable de la seva imputació pel cas Enríquez Negreira. Dos dies després, durant l’assemblea ordinària, Laporta va insistir amb el madridisme sociològic i el mateix Xavi li va donar la raó en roda de premsa. Des de llavors, aquest emparaulament de la realitat ha quallat amb èxit. Des de Catalunya poca gent l’ha qüestionat. I la veritat és que és impossible negar-lo. I com podríem definir-lo? Per simplificar-ho jo diria que és l’espanyolisme encarnat en el món del futbol o de l’esport. És tot aquell entorn mediàtic, polític, legislatiu i, és clar, sociològic que defensa la unitat d’Espanya. I qui posa en qüestió aquesta unitat? Doncs sobretot una part important de Catalunya simbolitzada, esportivament, amb el Barça. El madridisme sociològic, però, no és nou. Ja en època franquista existia. Ja llavors el Barça i el barcelonisme era l’ase dels cops arribant a l’extrem d’assassinar el seu president, Josep Sunyol. Encara en època franquista, 32 anys després de la mort de Sunyol, diuen que un altre president del Barça va ser el primer de parlar del Barça com a “més que un club”. Va ser Narcís de Carreras. Uns anys més tard, Agustí Montal el va convertir en un eslògan que ha arribat fins als nostres dies i que fins fa poc era ben visible a les grades de l’antic Camp Nou. Aquest “Més que un club” en certa manera va ser l’antídot del madridisme sociològic i l’origen del “barcelonisme sociològic”. Sí, també existeix el barcelonisme sociològic que, fent el símil anterior, és la representació futbolística del catalanisme. El barcelonisme impregna la nostra societat i també té al darrere mitjans, polítics i diferents poders fàctics. Amb una diferència clara respecte al madridisme i és que no té un Estat que li doni suport. Molts catalans se senten orgullosos de ser del Barça i d’allò que representa més enllà de futbol. Certament ha col·laborat en el sentiment nacional i també ha ajudat a posicionar positivament Catalunya al món. Un exemple recent és la imatge dels Stones fotografiats amb la samarreta del Barça amb el seu logo estampat. Curiosament, una foto que van fer pública el mateix 19 d’octubre. Però com passa amb el catalanisme, el barcelonisme sociològic sovint ha estat també l’escut que ens ha servit per amagar les nostres misèries i les nostres mancances com a país, o com a club. Ens ha ajudat a fer-nos les víctimes i a culpabilitzar de molts dels nostres mals l’Altre. A més, malauradament, també ha servit per amagar altres realitats futbolístiques i esportives del país que es mereixen molt més reconeixement o atenció. En el context actual sembla innegable que el barcelonisme sociològic ha de persistir. Però també ha de ser capaç de fer autocrítica i aprendre dels seus errors.

El barcelonisme impregna la nostra societat i també té al darrera mitjans, polítics i poders fàctics. A diferència del madridisme, però, no té un Estat que li doni suport

Barcelonisme sociològic