Encara noto la fredor dels seus dits fregant-me el front per ungir-me: "Ja ets un escalador montserratí"

Us parlava de papes alpinistes; avui va de monjos escaladors. Josep Fatjó i jo vam ser companys de classe a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. En Josep és llicenciat en Ciències de la Comunicació i fisioterapeuta i, com jo, s’ha dedicat al món de la salut i l’ensenyament universitari. La muntanya i l’escriure, quin lligam; en parlàvem sovint, amb en Josep; quin goig aprendre a l’edat madura, a poc a poc, sense presses, sense obligacions... “Mira, company”, li deia jo, “estic tancant un cercle, el col·legi, els estudis de medicina, els meus anys de professorat a la Universitat de Vic; tornar a asseure’s en un pupitre; l’alumne que es converteix en professor i el professor que torna a ser altra vegada alumne”. No és el mateix preparar una lliçó que rebre-la; però, de fet, tant se val, perquè l’ensenyament involucra a qui dona i a qui rep, és una vocació, és el fruit d’un amor compartit. Ens hem seguit veient, amb en Josep; fa poc m’ha fet a mans el seu últim llibre: Història de l’escalada a Montserrat, 100 anys d’ascensions a la muntanya, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, en l’any del mil·lenari del Monestir. En el pròleg, Armand Ballart escriu: “Teniu a les mans l’únic llibre que tracta sobre la història de l’escalada montserratina, que no és poca cosa”. És una segona edició corregida i augmentada; amb el nou llibre, la història de l’escalada a Montserrat ha quedat actualitzada. Un capítol entranyable és el dels monjos escaladors: “Els monjos porten dins seu aquest sentit de pertinença, perquè coneixen la natura que els envolta i la viuen”. El pare Gerard Joana, que a finals del XVII va explorar les coves de Salnitre a Collbató; el germà Colombà, els pares Narcís Vilar i Guiu Camps, el monjo Paulí... Hi ha una foto del quartet de material al Monestir, per si s’havia de fer algun rescat...; retrats de celebracions de misses al cims de les agulles, com la que acompanya aquest escrit: és del 1964, el pare Plàcid celebrant la missa al cim de la Gorra Frígia. En Josep ens diu que els pares abats ho han vist sempre amb bons ulls. El capítol acaba amb el pare Oranias, el monjo organista, que encara escala, i que quan se li enreda una corda arriba al Monestir a misses dites. Les meves escalades montserratines no arriben ni a la dotzena i totes elles són senzilles. Però, què caram, us en vull explicar una, va ser la primera; una cordada de tres: en Pep, en Jordi i jo. No he oblidat l’aproximació per les escales dels pobres, pel pas dels francesos, pel camí de Sant Benet... la porta de les reixes, les giragonses per l’alzinar, el coll de la Prenyada, la Trompa, la canal de la mòmia i la llastra amb el punt blau que assenyala la proximitat de la via: the Wall, a la cara nord de l’Elefant. Alço la vista per resseguir el mur des del seu peu: 130 metres, verticalitat sostinguda, encoratges una mica distants. “Tres llargs”, ens diu Jordi Bou, el company i guia; “bona roca, grau assequible...”. Ens interroga amb la mirada, i jo li dic que sí, que endavant que vull iniciar el festival, el festeig amb la pedra. Recordo amb claredat la tirada de cada llarg, la paret que es redreça per buscar el pas clau del primer tram, i després el serpentejar constant per una paret farcida de forats i de còdols de tots colors i de totes mides; i la dificultat per escollir la millor presa, de tantes que n’hi ha; i els ponts de roca i els petits desploms, i el no mirar a dalt ni tampoc a baix, per viure només en el present, el present de la paret, de la roca, de les preses de mans i de peus. I ja som a dalt; en un instant la tensió i el neguit han fugit per la punta dels dits, per deixar lloc a l’assossec, a la placidesa, al sentiment de formar part de la història de l’escalada montserratina; encara que tan sols en sigui un curt fragment, o fins i tot una minúscula lletra... En Jordi –que no és monjo, però en fa cara– m’abraça i després s’ajup per recollir un xic de polsim del camp rodó de còdols que corona l’agulla; i encara noto la fredor dels seus dits fregant-me el front per ungir-me: “Jo et batejo, en nom del pare i del fill..., ja ets un escalador montserratí!”. N’he buscat la data, era el 6 d’octubre de 2013, un dia de tardor lluminós i assolellat, tenia 65 anys, bona edat per tornar a ser ungit. Res, una menudalla que no surt en aquesta magnífica història dels 100 anys d’ascensions a la muntanya.

Encara noto la fredor dels seus dits fregant-me el front per ungir-me: "Ja ets un escalador montserratí"

Bateig montserratí