Entendre i, sobretot, viure el dolor com a font de coneixement i de bellesa està a l’abast de ben pocs

No estava previst, però a Vic ara mateix hi coincideixen dues exposicions en què l’espectador se sent empès a reflexionar sobre el dolor. D’una manera directa i volguda en el cas de Pep Ricart i com a rerafons en el cas de la d’Eusebi Baucells.

“Anatomia sentida del dolor” és el títol que Ricart ha donat a la mostra de l’església de la Pietat. L’adjectiu “sentida” hi té tot el seu pes de crua veritat, i “anatomia” descriu molt bé el procés intel·lectual i emotiu que l’ha portat a aquesta obra. Entendre i, sobretot, viure el dolor com a font de coneixement i de bellesa està a l’abast de ben pocs. L’alè creatiu, la sensibilitat i la cultura de Ricart fan que de la bellesa, tràgica, de la seva exposició l’espectador en surti trasbalsat i s’obligui a una profunda reflexió.

El trasbals que origina l’exposició retrospectiva d’Eusebi Baucells al Museu de l’Art de la Pell té la mateixa font. Les seves obres darreres, de quan patia un greu Alzheimer, coherents amb la seva trajectòria, mostren un dolor callat, potser inconscient; són el crit de la pèrdua, les paraules que ja no articulava. Escruixit, l’espectador rep tot el dolor i, atuït per la commoció, haurà d’esperar un altre moment per poder-hi pensar.

I aquesta és una de les funcions de l’Art.