‘Beautiful Girls’
Tres de les trilogies cinematogràfiques de més èxit de l’última dècada han estat protagonitzades per dones: Els jocs de la fam, Divergent i Star Wars (episodis 7, 8 i 9). Jennifer Lawrence, Shailene Woodley i Daisy Ridley n’encarnen les heroïnes. Són tres dones que viuen un procés d’empoderament i maduresa en un camí no absent de molts obstacles. Exemplifiquen un canvi important a l’hora de tenir la dona com a heroïna protagonista, fruit d’un procés meditat per revertir una situació injusta de tractament del protagonisme de les dones en l’imaginari col·lectiu. Un canvi de paradigma que va més enllà de la ficció. Tot plegat ha coincidit en el temps amb la polèmica del Mee Too i també la reivindicació de millora salarial de les actrius de Hollywood.
Aquest procés per revertir la discriminació històrica que ha viscut la dona en els arguments cinematogràfics, mirall del que passa a la societat, els últims temps s’ha aplicat a altres col·lectius discriminats com l’LGTBIQ o amb actors que no siguin blancs. Cal dir que en aquest cas, però, amb resultats sovint menys reeixits o excessivament forçats que li han restat naturalitat i que han posat en safata la crítica fàcil per part del conservadorisme o directament del feixisme.
Tot plegat em va venir al cap el 2 de setembre. Sí, el dia que s’estrenava Els anells del poder, amb una altra protagonista heroica. Però no hi vaig pensar precisament per aquesta estrena, sinó per una altra. El mateix dia Filmin incorporava la pel·lícula Beautiful Girls en el seu catàleg i al vespre la vaig tornar a veure. Feia temps que esperava que alguna plataforma l’alliberés. El film de Ted Demme, de l’any 1996, s’ha convertit en una pel·lícula de culte.
Mirada ara, 26 anys després, té tanta o més vigència. Toca un tema bastant universal: bàsicament mostra la immaduresa d’uns homes que es neguen a fer-se grans davant d’unes beautiful girls que els passen la mà per la cara. Fa un retrat estereotipat possiblement massa ensucrat, cert. Però el monòleg feminista de Rosie O’Donell al supermercat, la maduresa de la nena Natalie Portman o la determinació d’Uma Thurman són per emmarcar. Vist en perspectiva, és una pel·lícula més atrevida del que aparenta i que probablement va marcar un camí a seguir. Si podeu, mireu-la o torneu-la a veure.
Malgrat això, però, queda molt camí encara per recórrer. Fins i tot s’ha detectat un cert retrocés retrògrad que en alguns casos fa molta por. Només cal veure què ha passat amb el trumpisme o la decisió del Senat nord-americà sobre l’avortament. A casa nostra també ha augment l’homofòbia o els casos d’abús sexual i de violència contra les dones. Amb el cinema o les sèries de televisió no en tenim prou. A l’any 2022 ens cal seguir reivindicant el paper de les beautiful girls i no perdre l’esperança que algun dia els homes madurarem.