Bogeries administratives
Malgrat ser conscients que no aconseguirem millorar-ho, tampoc que es posi mínimament vermell algun responsable mig amagat i situat en el nivell facultatiu-administratiu de poder encallar-ho tot, ans al contrari gaudirà del immens poder que deu sentir sobre les formiguetes-persones damunt les quals exerceix la seva gandula tirania, crec que no hem de deixar aparcada la queixa indignada, per conformar-nos amb la resignació del no hi ha res a fer. Tinc l’absoluta convicció que en aquest racó dels desesperats impotents s’hi compten els nostres governants elegits cada quatre anys, Generalitat-Ajuntaments, que veuen que se’ls hi encallen pels mateixos motius, projectes necessaris, promeses emeses, i aspiracions de millora del àmbit públic en que es presenten cada quatre anys, com faran el 2027 davant dels electors.
Esmentaré dues notícies que mostren com els temps administratius s’allarguen de forma vergonyosa, sense provocar reacció en una ciutadania resignada i endormiscada, i que són un dels principals factors de la nostra falta de competitivitat com a país i com a regió, Europa, en un món global amb països més àgils que dominaran o que ja ho fan, sobre uns recursos escassos o que implantaran com fan, unes eines de poder, les del món digital dinàmic ell, que la nostra forma d’administrar-nos capola des del principi.
La primera noticia, un exemple d’àmbit municipal. A Figueres encara hi ha controvèrsies entre desplaçar o no l’estació de tren ubicada al centre a les afores, a Vilafant on ja hi ha l’alta velocitat. En soterrar un tram o no. Posen com a bon exemple el de Vic, amb les vies soterrades i una estació cèntrica. En això només hi podrien entrar els figuerencs, si el sistema els deixés. Però els aliens podem plorar, àdhuc indignar-nos amb els tempos del afer. Es parla d’un projecte iniciat amb un acord tancat el 2002. Podem pensar, sort que n’hi va haver-hi acord, d’una cosa gestada encara més anys enrere. Acord que va conduir a un estudi informatiu el 2007, base del projecte actual a partir de tres estudis tècnics més, un del Ajuntament del 2008, un de la Generalitat i un del ministeri de Foment ambdós del 2012. El trasllat de vies, estació i tot l’embalum puja 150M€, això dels diners pot ser normal, acceptable. El que trobo vergonyós són que els alt empordanesos encara tenen el més calent a l’aigüera, perquè porten fins ara 24 anys del primer acord i 14 des dels estudis que es consideraven definitius. Han passat quatre alcaldes, Armangué, Vila, Felip i Masquef, veient com no s’arriba al final d’una obra que no sols beneficia Figueres, ans a tots els usuaris transitaris. Com diria Raimon, diguem no, nosaltres no som d’eixe món.
La segona d’àmbit particular. Després d’una dècada, a la fi l’hora ha arribat que la modernista Casa Lleó-Morera obra de Lluis Domènech i Montaner, situada en el Passeig de Gràcia prop de les cases Batlló i Amatller, de Gaudí i Puig i Cadafalch, pugui tornar a recuperar el seu ús de museu. La propietat, Nuñez i Navarro, ha hagut d’esperar deu anys perquè l’ajuntament donés el vist i plau, la Llicència, després de resoldre un doble problema legal que ho encallava. S’havia de procurar el lògic accés amb cadires de rodes per salvar els vuit graons del vestíbul, amb la pega que aquests formaven part dels elements a protegir i no es podien tocar. Però la pregunta en aquest cas i com sempre és, perquè s’ha tardat deu anys si finalment s’ha arribat a una solució?. No s’hi podia arribar en mesos o setmanes ja que ara s’ha trobat?. Perquè en l’entretemps, l’edifici de propietat privada s’ha hagut de seguir mantenint, deuen d’haver pagat tots els impostos municipals IBI, guals, façanes, els que sigui, perquè si no ja els hi fora expropiat, en aquest cas amb molta major diligència administrativa per cert. Hem de tolerar aquests retards de la part del control administratiu?. Tornaríem a dir no com Raimon.
Estarem d’acord en que els diners dels nostres impostos que ens costen de guanyar i que veiem marxar per contribuir a esforços col·lectius, estiguin controlats i fiscalitzats?. Òbviament que sí, però pot ser no cal tant de control, ara que també els podem controlar directament a través de la premsa d’on sorgiren les dues noticies comentades o individualment a través de la llei de transparència 19/2014, que ens faculta a demanar-ho directament.
Estarem d’acord que ensems que miren per controlar els diners de tots, també mirin garantir-nos altres drets com els de que no ens lesionin ni el medi ambient -ja el lesionem els humans al passar de ser 1.600 milions el any 1900 als més de 8.000 milions actuals-, ni els drets col·lectius -com garantir accessos i mobilitats-, ni els drets individuals?. Òbviament que també.
Però pels claus de Crist, que això comporti no anys sinó dècades, és una burla farisea a la que no ens hauríem d’haver acostumat ni resignat. Que les Rodalies, totes, també la nostre R3, portin dècades aixina i n’albirin més per endavant amb el mateix tap, ens haurien de fer revoltar. Els exercicis de control i submissió de les masses que suposen aquests constants exemples de resignació del ramat d’ovelles que conformem, ens fan esclaus dels pocs gossos que ens controlen, dits els poders fàctics immutables. El gos administració, el gos lleis que la recolza, el gos aparell repressiu i judicial que la sustenta i el gos aparell recaptatori que cuida de la seva alimentació abans que de la nostre col·lectiva. Aquests quatre gossos quals genets del Apocalipsi són els que ens manen i dirigeixen sota un únic pastor beneficiari que serien els poders fàctics. Si s’interposen pel mig gent benvolent i benintencionada per intentar millorar en tot o en part aquest sistema, siguin els polítics o alguns dins dels propis quadres dels aparells administratius que volen canviar aquest estat de coses, veuen que són menystinguts o devorats per aquest gran monstre impersonal que ha anat creixent ensems creixien el nombre d’habitants del planeta i canviaven les formes de domini. La revolució francesa va acabar amb dominis feudals i eclesiàstics però d’ells va sorgir una altre forma de domini probablement tant imperfecte encara. Estarem d’acord en que és necessària una certa administració-regulació del àmbit públic, però hauria de ser àgil i eficient, no com ara grassa de personal i gandula al operar.