Viure molts anys de calendari no comporta saber viure la  vida: hi ha persones que envelleixen sàviament i d’altres que any que sumen, misèria que  acumulen

“Ja ha tornat a arribar la bruixa blanca / relliscant amb peresa sobre el riu;  / s’enfila, nus a nus, per cada branca, / cobreix de solitud tot el que viu, / envaeix el paisatge i ens hi tanca / com un llibertador que se’n desdiu.”  Salvador Oliva (Boira,1981) 

Tot just entrem a l’hivern i ni la pluja de la primavera ni la de la tardor van apaivagar la calor de  l’estiu regant poc o molt el que ara se’n diu territori; la sequera avança per sota i per damunt de  la terra de les poques terres de cultiu que queden en una Catalunya insosteniblement  emboscada i urbanitzada, amb costes de platges que desapareixen entre espigons i ports turístics  i muntanyes on la neu sucumbeix als embats de ferralla i canons. Atès l’evident (re)canvi climàtic sembla que aquest hivern únicament la boira (re)mullarà el territori; benvinguda, encara que,  per gebradora que sigui, només proporcioni un paisatge més amable als ulls en uns moments en  que la manca d’aigua és un més dels dèficits polítics que, en aquest primer quart del segle XXI,  han generat una sèrie de governs solapats en l’ens intangible i inintel·ligible d’un anomenat  Procés que, ara per ara , en no haver mostrat uns orígens transparents avui té el perill d’ofegar se en el seu avorriment identitari, a pesar de les constants mostres de dignitat manifestades per  la gent que sí que estima, de veritat, la seva nació. En aquest context encaixa el conte de Ramon  Raventós El Diluvi a l’inrevés (1923) en el que l’autor, recreant la llegenda de Noé, reconeix que  “La persona té beguda lliure i ningú s’hi ha de ficar” i descriu “un aiguat de sequedat, una  inundació d’eixuts”, fins que quan retorna la pluja i “A mida que anava humitejant-se la terra,  s’assecaven els bocois, botes i barralons i vingué un jorn en què, com que la necessitat obliga,  tinguérem de fer les paus amb l’aigua per no morir de set. (…) Què s’hi farà? Poguéssim tornar hi, a aquells temps, ara que el vi va tan car”.

Parlant d’identitats i a punt d’entrar al 2024, pels  qui d’esquitllada vam néixer en un any de traspàs podem dir que sí, que la sort ens ha  acompanyat, malgrat els averanys del refranyer: “Any de traspàs no te’n fiïs pas”. I és que la sort  -l’atzar- no té edat, la sort té Temps. Viure molts anys de calendari no comporta saber viure la  vida: hi ha persones que envelleixen sàviament i d’altres que any que sumen, misèria que  acumulen; tots n’hem conegut de totes, les primeres -moltes- es fan estimar, les segones – poques- es fan menysprear. Hi ha hagut personatges que n’han tingut prou amb una trentena  d’anys per saber viure i deixar petjada profitosa, però, certament que si hom va fent anys i els ha  sabut i els sap aprofitar la recompensa és completa. Les diferents etapes de la vida poden ser  igual de bones: la infantesa, l’adolescència, la joventut, la maduresa i la vellesa, totes són edats  per gaudir si el cos físic resisteix i la ment espiritual frueix desperta, ja que per estar adormits  se’n fa ben prou amb les reglamentaries vuit hores de son i somnis que es perden a cada jorn.  Aquí vull afegir que hi ha etapes temporals com les que fem referència -del naixement a la mort però que també, i crec que han de ser imprescindibles, hi ha d’haver etapes espacials -d’espai-;  conèixer mons propers o llunyans -no parlo de fer turisme- enriqueix la vida, perquè només  coneixent altres vides es pot mantenir viva la de cadascú; per aconseguir-ho no és necessari fer  milers de quilometres -si es poden fer no fa cap mal-, sovint a prop podem trobar persones, llocs  i cultures que salvaguarden la nostra fent-la més lliure: la visió -visibilitat- dels altres aclareix la  pròpia vida enfront de cercles tancats que, amb una visió unilateral, porten a la miopia quan no  a la ceguera. Apuntar, enmig d’aquesta salmodia, uns versos del poema Felicitat (1975) de  Salvador Oliva: “Els déus del món són el Temps i l’Atzar:/ amb ignorats decrets van governant / les pobres vides de la gent, les velles / les noves i les nostres, tan poblades / d’altres ídols passats  que s’esvaeixen / a les golfes polsoses del record. / Mai no sabrem si és el Temps o l’Atzar / allò  que ens fa plorar o estar contents./ (…) Però és bonic que cada dia ens porti / una onada feliç i  que s’enfonsi / a l’aigua sempre tendra dels sentits, / (…) lluny dels decrets del Temps i de l’Atzar.” Continuem amb la prosa en temps de boira pixanera per reconèixer que les vides, per voluntat  intrínseca o per causes alienes, deparen sorpreses de tot tipus: alegries benvingudes i tristeses  (in)evitables, i és que la naturalesa humana és –per se- solidaria, justa i pacífica, però pel que es  pot observa, any darrere any viscut, sempre hi ha una colla de ximples propers o llunyans – minoria absoluta, per sort- que troben gust en provocar que moltes coses vagin malament aquí  i allà… i així està el món. Mentre en paratges bíblics la situació és tràgica, el Vaticà romà badalla,  la litúrgia s’encalla, l’evangeli es rondalla i la cúria calla, permetent que Jerusalem i Betlem  s’emboirin i plorin el genocidi de Palestina, una vergonya més -la més recent- per a tothom,  sobretot pels creients apostòlicament catòlics. I aquí sí, Fum, fum, fum!. En el reguitzell  d’occidentals toixos que, en ple segle XXI cristià, volen sotmetre els individus i les nacions lliures,  com a antropòleg, els anomeno colonials, no pas perquè hagin viscut en una determinada etapa  històrica passada sinó perquè (man)tenen, en el present, una mentalitat tossudament retrograda, xenòfoba, covarda, infame, etc. El que més dol als colonials és que el seu suposat poder polític,  militar, religiós o econòmic, no pugui evitar -mai ha pogut- que hi hagi gent que decideix viure  lliurament, ja que per ells -els colonials– la llibertat no existeix, potser per això es mantenen al  marge de l’evolució humana i, sovint, al marge de la llei, la llei ben entesa, la de la convivència,  les relacions socials i les creacions culturals. Els colonialssón mesells de mena i traïdors de tracte,  amb ells el món no evoluciona i sense ells, ben segur, el món seria encara més feliç; són una raça  -per classificar-los d’alguna manera- que viuen aïllats en amagatalls d’arreu, al poble més petit i  a la ciutat més gran, devots de qualsevol religió -normalment són practicants-, culturalment  solen ser ignorants, socialment insaciables -a voltes es disfressen de caritat-, són dones i homes,  poden ser joves, adults i vells, més que parlar xiuxiuegen i el seu esperit colonial el porten  estampat al rostre, o sigui, que qui no els vol veure és perquè els té por, perquè enyora ser com  ells o, ras i curt, perquè no vol que s’extingeixin, com si així ho manessin unes lleis celestials fetes  a mida terrenal. A la península ibèrica, per exemple, la democràcia constitucional, estatal i  autonòmica espanyola és capaç de reunir -més separats que junts- a tres presidents abans i  després que cagui el tió; ells són Pedro Sánchez, Pere Aragonés i Carles Puigdemont. I si li  convingués a l’inquil.li de La Moncloa la taula també està servida per a comensals (sobre)vivents  expresidents de la Generalitat: Pujol, Maragall, Montilla, Mas i Torra. De tots, ep!, només dos  són nascuts en anys de traspàs, els transformistes Mas (1956) i Sánchez (1972), tot i que el que  en surt triomfant és el Borbó Felip VI, nascut el 1968, l’any de traspàs més revolucionari, amb les  lluites reformistes de la Primavera de Praga, les revoltes burgeses del Maig francès, l’assassinat  racista de Martin Luther King o la matança mexicana de Tlatelolco; Déu n’hi do! per ser catalogat  com l’Any Internacional dels Drets Humans. Però deixem-nos de calendaris, d’efemèrides i de  boires ploraneres, retornem al Temps i als anys i fem-ho per concloure a través d’un relat de Los  Hijos de los días(2012) en el que Eduardo Galeano es refereix al dia de Nadal d’aquesta manera:  “Jesús no podia festejar su cumpleaños porque no tenía día de nacimiento. En el año 354, los  cristianos de Roma decidieron que él había nacido el 25 de diciembre. Ese día, los paganos del  norte del mundo celebraban el fin de la noche más larga del año y la llegada del dios Sol, que  venía a romper las tinieblas. El dios Sol había llegado a Roma desde Persia. Se llamaba Mitra.  Pasó a llamarse Jesús”. 

2