Això és la vida: aprendre a navegar en un mar d’incògnites, que a vegades es mostra en calma i d’altres rugeix enfurit i amenaça d’enfonsar-nos

Cada juny, a tots els centres educatius del nostre país, una nova generació s’acomiada dels professors que els han vist créixer fins llavors. Els més petits diuen adeu a la llar d’infants. Els més grans s’acomiaden dels companys de sisè. Als instituts donen per acabada l’ESO. Els preuniversitaris celebren el final del batxillerat. I els més galifardeus s’acomiaden de la carrera, del màster, del postgrau o del cicle de formació professional. El ritual és sempre el mateix: un espai decorat expressament per l’ocasió, tots vestits amb les millors gales, els nervis flotant en l’ambient. I, per una banda, l’alegria d’haver acabat el curs; d’haver aconseguit (tant de bo) el títol i la nota desitjada. L’alegria de celebrar el final d’etapa amb els companys, amb els amics amb qui s’ha crescut i amb els professors que els han acompanyat. L’alegria d’haver deixat enrere les hores d’estudi infinites, les nits de nervis abans d’un examen, la pila de treballs inacabables. I, per altra banda, la incertesa de no saber què els espera a partir de llavors; la certesa d’intuir que, a partir del següent setembre, serà més difícil retrobar-se amb les cares amigues amb qui fins llavors han compartit totes les confidències. No saber si al nou destí serà possible fer nous amics. No saber si els agradarà el nou centre. No saber si han triat el batxillerat, la carrera o el cicle de formació professional correcte. Voleu que us expliqui un secret? La vida sencera és un gran interrogant. Que avui us preocupen els estudis i demà us preocuparà la feina, la parella, la casa on viure... Que un dia, potser, us despertareu convertits en pares, amb el privilegi i la responsabilitat d’ajudar a créixer una nova generació d’infants: criatures que us miraran convençuts que teniu totes les respostes; convençuts que la vida és una línia recta, que hi ha una meta a la qual arribar i que vosaltres els podreu guiar amb pas ferm perquè no es perdin en aquest laberint anomenat existència. I un dia els haureu de dir la veritat: que la vida és comprendre que tot és cíclic i que ningú no té les respostes correctes. Que tot comença i tot acaba i tot torna a començar: igual, però diferent; que les pessigolles a l’estómac són inevitables, per molts anys que tinguem a les espatlles. Cada final d’etapa és l’inici d’una nova aventura. Cada punt d’inflexió, la temença i l’adrenalina d’intentar prendre la millor decisió possible, sense més certesa que els consells d’aquells qui ens estimen i la pròpia intuïció. I és normal que els canvis a voltes facin por, perquè ens obliguen a deixar enrere el món que fins llavors havíem conegut, però alhora també són inevitables i imprescindibles per créixer: si tot seguís sempre igual, el cuc de seda mai no es convertiria en capoll i mai no esdevindria papallona; mai no seria capaç de desplegar les ales per poder volar. Això és la vida: aprendre a navegar en un mar d’incògnites, que a vegades es mostra en calma i d’altres rugeix enfurit i amenaça d’enfonsar-nos. És comprendre que hi haurà dies de tempesta, però alhora saber que, sempre que ha plogut, també sempre ha deixat de ploure. És atresorar els bons moments viscuts i aprendre a reconèixer-los quan estan succeint, per poder-ne gaudir amb els ulls ben oberts. A tots els qui heu arribat a un final d’etapa: Bon final de curs! Bon estiu! Per un setembre ple de noves aventures!