Jordi Freixas | 18:29
Opinió

L'autor explica les peripècies per esbrinar si és possible casar-se a la Vall de Núria pel civil -"a la Vall de Núria, no en els seus espais religiosos"- i conclou que Núria hauria de ser "un símbol de Catalunya; no només de la Catalunya catòlica, apostòlica i romana"

“Bona tarda, a Núria no fem bodes civils”

Era l’any 1983 quan la Generalitat de Catalunya va iniciar el procés per quedar-se amb la titularitat integral de la línia ferroviària del Cremallera de Núria, primer convertint-se en accionista majoritària de Ferrocarriles de Montaña a Grandes Pendientes S.A (FMGP)., per acabar d’aconseguir-ne la totalitat de les seves accions l’any 1985, i integrant la línia (juntament amb la resta d’actius de FMGP repartits pel país) a Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya a partir de l’1 de gener del 1986. Paral·lelament a tot això, les instal·lacions restants de la Vall de Núria, propietat del Bisbat d’Urgell, eren a la corda fluixa; el Bisbat no tenia diners per mantenir-ho, i l’Opus Dei estava interessat en comprar-les; la institució integrista estava intentant fer-se amb el control tots els recursos de la Vall de Ribes, la qual cosa també incloïa la Vall de Núria com a actiu principal de tot el pastís. Quan la Generalitat se’n va assabentar hi va intervenir per impedir-ho; no es podia permetre sota cap circumstància que l’ordre dels d’Escrivà de Balaguer deixés Núria, «un autèntic símbol de Catalunya», segrestada per aquest «peculiar» sector de l’Església catòlica. I fou així com FGC, a més de convertir-se en l’empresa propietària de la línia de tren cremallera, va esdevenir la gestora de totes les instal·lacions de la Vall de Núria per mitjà d’una concessió amb el Bisbat, dels drets d’explotació per a 100 anys. Als anys 80, es va poder parar el cop; un, sabent això, pot arribar a preguntar-se què n’hagués estat de la  Vall de Núria de no ser per l’hàbil intervenció de la Generalitat… o potser no; com a mínim, actualment.

Ja fa uns quants anys que per a mi la Vall de Núria, és un indret molt especial; des de la primera vegada que hi vaig posar els peus; tant especial que m’aboca directament a una cançó de Queen molt concreta; l’última que va compondre Freddie Mercury juntament amb els seus companys Brian, John, i Roger; A winter’s tale. En aquesta cançó en Freddie parlava durant els seus últims mesos de vida, de les vistes excepcionals de Montreaux que podia observar des de Mountain Studios, l’estudi de gravació que Queen hi tenia en aquesta ciutat suïssa. Dissortadament (i com a tot arreu), sempre hi hauran il·lustres energúmens associats a la Vall de Núria que em faran pensar més, en altres cançons molt menys emotives de la discografia de Queen, com per exemple… Death on two legs (només diré que la discogràfica que tenien aleshores li va haver de pagar una suma de diners important a l’individu a qui la cançó anava dedicada per tal que aquest no portés el grup a la justícia).

A l’agost passat, vaig anar un dia a Núria amb dues amigues (dues amigues, que casualment són parella). Era la primera vegada que hi anava després de… 14 anys. I evidentment, molt havien canviat les coses durant tot aquest temps; l’edifici Sant Josep que aleshores encara era en obres, ara ja porta forces anys

“Vaig anar un dia a Núria amb dues amigues (dues amigues, que casualment són parella)”

funcionant com a extensió de l’Hotel Vall de Núria, havent comportat també una redistribució dels diferents espais de tot el complex; menció especial per la ja inexistència d’aquell infame «museu de la natura» que hi tenien a prop de la recepció, a on literalment s’hi exposaven alguns animals típics de la zona… dissecats; si bé, en el seu moment se’m va aclarir que eren animals trobats morts pel bosc, no per això deixava de ser tot plegat, certament esgarrifós; quan vaig ser a Núria aquesta última vegada, no en vaig trobar ni rastre d’aquell museu; al llarg d’aquests anys, algú dels de dalt se’n deuria adonar… però millor no subestimar l’estupidesa, que prou bé que ho sabem alguns, que és d’allò més capritxosa.

A part d’això, entre la resta de canvis durant aquests anys hi trobem coses que alguns ja portàvem denunciant des d’abans del 2010, ara molt més accentuades; la Vall de Núria ja era aleshores un parc temàtic; ara encara ho és més, sobretot enfocant-lo de cara a les families amb canalla; un circuit de karts a pedals, dues o tres atraccions gens integrades en l’espai per fer salts i llençar-se per tobogans, i fins i tot un minigolf… un minigolf! A qui collons se li va acudir la brillant idea d’instal·lar a la Vall de Núria un minigolf? Convé recordar que estem parlant de la Vall de Núria i no de Benidorm, ni de Salou, o de Lloret.

“A qui se li va acudir la ‘brillant’ idea d’instal·lar un minigolf a la Vall de Núria? Convé recordar que estem parlant de la Vall de Núria i no de Benidorm”

L’únic passi que li dono al minigolf és el racó a on l’han posat; el típic racó d’on no saps ben bé què fer-ne (millor això que res, suposo). Tot i així, en un moment donat d’aquesta darrera visita, em vaig permetre caure en el joc consumista d’entrar a la botiga de souvenirs i comprar dues tasses i un clauer; malgrat tot hi havia estat tant bé aquesta darrera vegada a la Vall, que em vaig permetre aquest caprici. Però amb el que passaria uns dies després, em vindrien ganes d’agafar les tasses i estampar-n’hi una al cap del senyor FGC, i l’altra al del senyor Vall-de-Núria (o al del senyor Ajuntament-de-Queralbs més aviat… encara no ho tinc clar); com a bon apassionat que soc de la Vall de Núria (i de la Vall de Ribes en el seu conjunt, de fet) soc seguidor dels seus perfils a les xarxes socials, principalment Instagram; a vegades els envio algun like, a vegades els escric algun comentari, i a vegades els responc en privat a la publicació d’alguna de les seves stories (en ocasions també per discrepar); el que qui més qui menys tothom fa de manera habitual en aquesta xarxa.

Però des del perfil oficial de l’Hotel Vall de Núria hi van penjar una publicació amb la imatge d’una parella de nuvis tot instant-te a que t’imaginis com en seria de bonic celebrar el teu casament “envoltat de muntanyes majestuoses”. Tot per, tot seguit i publicitàriament parlant dir-te que “a l’hotel Vall de Núria el teu somni es fa realitat”. Molt bé. Anem a comprovar això dels “somnis fets realitat”. Molt innocentment i amb el convenciment que a certes altures de la vida segons quines coses ja haurien d’estar més que superades (la famosa “dictadura del políticament correcte” que en diran els imbècils) em vaig permetre, en forma de comentari d’aquesta publicació, preguntar de si a la Vall de Núria s’hi poden celebrar casaments civils.

“Em vaig permetre en forma de comentari a la xarxa preguntar si a la Vall de Núria s’hi poden celebrar casaments civils. I em van respondre que no. Aclariment: jo preguntava a la Vall de Núria i no en cap dels seus espais religiosos”

Per sorpresa i decepció meves, la resposta que em van donar des d’aquest perfil va ser que “No…”. Tot seguit vaig tornar a formular-li una nova pregunta; per a quin motiu no s’hi podien celebrar? En aquest mateix comentari, tot entreveient-ne motius estrictement religiosos vaig constatar alguna de les flagrants contradiccions amb el Bisbat d’Urgell en qualitat d’Església, en relació a Núria si és que ens hem de cenyir als postulats teòrics del catolicisme. A partir d’aquí l’última resposta que vaig rebre des del perfil de l’Hotel Vall de Núria va ser que “lo important és que fem uns casaments xulíssims! La resta no et sabria dir”. Efectivament, uns casaments xulíssims als quals no hi pots accedir si no és per l’església. Però no ens posem nerviosos, vaig pensar. Al cap i a la fi aquesta resposta me la va donar algun community manager que com a molt, en tindria coneixements i competències dels aspectes que es circunscriuen en els límits de l’hotel al qual representa aquest perfil d’Instagram. I tant és així, que em vaig proposar investigar una mica sobre el tema.

“Incís, perquè no en quedi cap dubte: en tot moment he parlat de celebrar aquest hipotètic casament “a la Vall de Núria”; en cap cas, en cap dels seus espais religiosos. Continuem”

Vaig decidir provar-ho per via telefònica, primer a través del telèfon d’informació de Vall de Núria a on no van contestar, i després a través del telèfon de FGC-Muntanya a on sí que em van atendre. Plantejant-ho com si realment m’anés a casar i que sol·licitava informació sobre aquest tema, en tot moment vaig deixar clar que el casament havia de ser pel civil, i fins i tot el noi que em va atendre em va dir que ell creia que sí que se n’hi podien celebrar a la Vall de Núria d’aquesta classe d’enllaços matrimonials (per un moment vaig pensar que potser no tot estava perdut a can Vall de Núria). Li vaig facilitar les dades i em va dir que em respondrien per correu electrònic.

“Ho vaig intentar per telèfon: al número d’informació de Vall de Núria, on no em van contestar, i al de FGC-Muntanya, on sí que van respondre. Em van dir que contestarien per correu electrònic. La resposta: “A Núria no es fan bodes civils””

Per sorpresa meva, la resposta per aquesta via va arribar només uns minuts després de la meva trucada a través d’una dona que em responia en nom de FGC-Vall de Núria. Però aquesta no podia ser més decebedora: «Bona tarda, a Núria no es fan bodes civils. Salutacions». Novament en vaig tornar a preguntar els motius tot posant-hi ènfasi amb que en cap moment havia parlat de fer-ho a través dels seus espais religiosos. En l’última resposta que em van enviar des de FGC-Vall de Núria va ser que “ho poden demanar a l’ajuntament de Queralbs, a on pertany Vall de Núria”.

Molt bé, doncs anem a provar-ho a través de l’Ajuntament de Queralbs. Novament vaig enviar un correu electrònic en aquest ajuntament com a «sol·licitud d’informació». Però aquesta vegada la rapidesa en llur resposta s’havia acabat; vaig esperar uns dies per veure si em responien, però res. Els hi vaig tornar a enviar un correu: “Hola, continuo esperant una resposta a la meva consulta”. Aquí la resposta va arribar al cap de tres dies: «El secretari del jutjat està de vacances i per això no t’han donat resposta». Val a dir també que el primer correu els hi vaig enviar al 12 d’agost, però esperava que això m’ho pogués respondre qui hi hagués de guardia en aquell moment. Em vaig esperar fins als primers dies de setembre. Però ningú em va respondre. Els hi vaig tornar a enviar un correu electrònic: “Encara està de vacances el secretari del jutjat?”. Arribats a aquest punt, rebria la que continua sent a dia d’avui l’última resposta que m’ha donat l’Ajuntament de Queralbs. Concretament per dir-me que podia trucar al secretari del jutjat el proper divendres “de 16:30 a 20”. I aquí semblava que la cosa es començava a desembarassar… però no; arribats el dia i l’hora que m’havien dit, em vaig decidir a trucar per parlar amb el secretari del jutjat, però ningú em va agafar el telèfon. Hi vaig insistir; un total de 29 intents de trucar a l’Ajuntament de Queralbs. També vaig enviar uns quants correus electrònics per avisar-los que els estava trucant. No va servir de res (de fet en el moment present encara no m’han tornat a respondre).

“Vaig preguntar a l’Ajuntament de Queralbs. El secretari feia vacances. Vaig insistir. Em van dir que el truqués aquell divendres entre 2/4 de 5 i les 8. Ningú va contestar. Vaig provar-ho 29 vegades”

Finalment vaig enviar una queixa al Síndic de Greuges per denunciar la pèssima atenció al públic de l’Ajuntament de Queralbs. A partir d’aquí vaig començar a seguir els passos que des del Síndic em van indicar i que continuaré fent. La qüestió és que fins a aquest moment ja en feia aproximadament un mes des del primer correu que jo els hi havia enviat a l’Ajuntament de Queralbs per demanar aquesta informació. Com també feia aproximadament un mes que havia iniciat la meva cerca per saber si a la Vall de Núria s’hi pot fer una cosa tant normal com celebrar-hi casaments civils. La qüestió és que durant aquest temps es van dedicar a torejar-me; ningú, absolutament ningú, ni des de l’Hotel Vall de Núria, ni des de FGC-Vall de Núria, i molt menys encara des de l’Ajuntament de Queralbs; ningú va ser capaç de reconèixer que si no és a través de l’Església catòlica, a Núria no t’hi pots casar. Això sí: en alguns casos intentaran dir-t’ho amb bones paraules (o com a mi m’agrada dir-ne, més a poc a poc), però entre els uns i els altres et recorden que la Vall de Núria està oberta a tothom… però només una mica; que com en surtis una mica del que ells consideren políticament correcte (o com a molts d’ells els agrada dir-ne eufemísticament, tot el contrari, perquè woke i no sé què més) aquí no hi ha lloc per a tu.

“Ningú, absolutament ningú, ni des de l’Hotel Vall de Núria, ni des de FGC-Vall de Núria ni des de l’Ajuntament de Queralbs va ser capaç de reconèixer que si no és a través de l’església catòlica, a Núria no t’hi pots casar”

Però ep! Sobre això no en trobaràs res a cap dels perfils vinculats amb la Vall de Núria; et diran que “és xulíssim” casar-se a la Vall de Núria, però no et diran que jo no m’hi puc casar si ho vull fer a la meva manera; que les meves amigues amb qui vaig ser a Núria l’última vegada, únicament per a la seva pròpia condició, tampoc s’hi podrien casar. I és curiós, perquè fa relativament poc, vaig sentir a parlar d’una parella que havia decidit casar-se al cim del Pedraforca; al cim del Pedraforca t’hi pots casar però a la Vall de Núria no? Ja m’ho explicareu això. I és que la inèrcia té massa mala llet, i segurament quan des de les xarxes socials et conviden a casar-te a la Vall de Núria ningú es para a pensar ni tan sols remotament, que amb segons quines publicacions s’estiguin acostant perillosament a la línia de la publicitat enganyosa; a ningú d’ells se’ls acudeix que algú pugui tenir l’atreviment de plantejar-se els serveis oferts (en aquest cas per l’Hotel Vall de Núria) sense passar pel ritual religiós establert a llur Basílica Menor; ningú d’ells es planteja que sobre la Vall de Núria hi ha (i continuarà havent-hi) moltes… moltíssimes maneres de viure-la i que totes són exactament igual de vàlides. Per més que l’Església Catòlica s’hi oposi.

“Vaig sentir a parlar d’una parella que havia decidit casar-se al cim del Pedraforca; al cim del Pedraforca t’hi pots casar però a la Vall de Núria no? Ja m’ho explicareu això”

I aquí em torno a fer la mateixa pregunta que he fet al principi: què en seria de la Vall de Núria si estigués en mans de l’Opus Dei? O dit d’una altra manera: canviaria gaire tot plegat en relació al que t’hi trobes actualment? Si Núria fos de l’Opus Dei et farien resar el rosari abans de pujar cada vegada a un telecadira? Això segur que no, però ben poques diferències s’hi trobarien en aquest cas hipotètic si el comparéssim amb el boom turístic espanyol promogut al seu dia pels tecnòcrates del franquisme… i que també eren de l’Opus Dei (boom turístic del qual Benidorm, Lloret i Salou abans citades, en són alguns dels seus més grans exponents). Així doncs, tinc el ple convenciment que una hipotètica Vall de Núria gestionada per l’Opus Dei, no seria massa diferent al que t’hi pots trobar actualment; tot envoltat de recursos excessivament conservadors, sense opció a desviar-se mínimament del guió marcat per l’immobilisme. De qui és culpa que no et puguis casar a Núria, si no és per l’església? De la pròpia Vall de Núria? De l’Ajuntament de Queralbs? D’algú altre? Mentrestant, tots plegats s’aniran passant la pilota i aquí no passa res.

“De qui és culpa que no et puguis casar a Núria si no és per l’església? De la pròpia Vall de Núria? De l’Ajuntament de Queralbs? D’algú altre?”

Quelcom similar passa, per exemple, amb tots els intents que hi han hagut fins ara de tornar a treure a la via el poc material ferroviari històric real que queda en actiu en el Cremallera de Núria; allò que en determinats països europeus és el més normal del món, tant a la xarxa ferroviària d’Adif, com a la que ens ocupa, de FGC (afectant també en aquesta línia de tren cremallera) et fan perdre el temps en un mar de burocràcia inacabable, traves i normatives restrictivament estúpides que directament t’insten a abandonar. I aquí torno a formular per tercera vegada la mateixa pregunta: què en seria de la Vall de Núria si durant els anys 80 aquesta hagués passat a ser propietat de l’Opus Dei? Doncs molt probablement no seria gaire diferent al que és actualment; sí, la Vall de Núria és un símbol de Catalunya; no només de la Catalunya catòlica apostòlica i romana; de tot el poble de Catalunya.

“Què en seria de la Vall de Núria si als anys 80 hagués passat a ser propietat de l’Opus Dei? No seria gaire diferent del que és ara. La Vall de Núria és un símbol de Catalunya; no només de la Catalunya catòlica, apostòlica i romana”

Se suposava que aquest havia estat l’esperit en què en el seu moment FGC va passar a gestionar-ho per tal d’impedir que fins i tot la beneració de la Mare de Déu de Núria quedés subjecta a aquest corrent de l’Església representada en aquest Santuari; promovent «els valors tradicionals» de l’Església Catòlica, tot passant-se pel folre dels collons els hipotètics «valors cristians» de «l’església dels pobres» quan del que es tracta és de moure diners. I aquí algú em dirà que és que «la Vall de Núria és deficitària». I sí, ho és. I potser uns quants s’haurien de preguntar si bona part de la culpa la té comportar-se en l’actualitat, com si efectivament, durant els anys 80, la nostra estimada Vall de Núria hagués acabat en mans de l’Opus Dei.