Tots sabeu qui són: gent que treballa entre bambolines durant tot l’any perquè, quan arribi l’estiu, estació per antonomàsia de la majoria de festes majors d’aquest país, tot estigui a punt.

És un dia entre setmana, un capvespre de tardor: un grup assegut en rotllana en un racó del bar del poble, amb els caps ben junts, picant-se l’ullet entre murmuris i aire confabulador. O és un dissabte d’hivern al matí i, en un altre poble, un altre grup, igual de sospitós que el primer, renuncia a anar al cinema (o a quedar amb els amics o a jugar amb els fills o a fer una excursió fins al cim del turó del castell de Gurb) per tancar-se voluntàriament a casa d’un d’ells per planificar tota mena de malvestats (i se’ls sent parlar de balls de carrer i de batalles de globus d’aigua, malgrat que a fora fa un vent gèlid de ple febrer). O és un dia festiu de primavera i un tercer grup, tant de malfiar com els dos primers, en lloc d’estar atrafegat decidint destí per les vacances d’estiu, comprant bitllets d’avió o reservant hotels, inverteix les hores que feina o estudis els deixa lliures per coordinar bingos i sopars a la fresca, reunir taules i cadires i perseguir el representant de no se sap quin grup musical que no es decideix a dir-los que sí. Tots sabeu qui són: en tots els pobles i ciutats n’hi ha com a mínim un, d’aquests grups (a vegades, fins i tot més!). Gent que treballa entre bambolines durant tot l’any perquè, quan arribi l’estiu, estació per antonomàsia de la majoria de festes majors d’aquest país, tot estigui a punt per a la festa gran de la seva localitat. I hi ha qui organitza quines i àpats populars, imaginant el goig que faran les taules a l’aire lliure amb tots els veïns asseguts al seu voltant. I hi ha qui memoritza amb delit els diàlegs de l’obra de teatre que s’estrenarà per la festa major, alhora que pinta decorats, busca attrezzo i cus perruques i vestits. I hi ha qui dedica vespres (o caps de setmana) a assajar balls de gegants i de capgrossos, seguint el ritme d’una melodia que fins i tot es balla mentre es dorm, de tant sentir-la. Hi ha qui dissenya cercaviles, que passaran pels indrets més bonics del municipi. I hi ha qui aixeca castells amb un nombre de pisos impossible, empès per la força de la pinya i el toc de la gralla. I hi ha qui punteja sardanes, agombolat per les notes d’una cobla amb instruments de luxe que sembla inconcebible que, en un moment del temps, algú fos capaç de convèncer-ne els músics, sempre tan cauts, perquè s’avinguessin a treure’ls dels seus estoigs per fer-los sonar a l’aire lliure, en lloc de preservar-los rere els murs protectors d’una sala de concerts. I hi ha els tècnics de cultura i festes de cada Ajuntament. I hi ha els regidors i els alcaldes. I hi ha el jovent de la localitat, programant actes paral·lels amb màniga ampla per fer-se’ls a mida. I les associacions de veïns de cada poble i les associacions de comerciants. I els casals de la gent gran, les associacions de mares i pares i els esplais on van els infants. I tants que em deixo pel camí, perquè seria impossible llistar-los tots aquí! I quan el gran dia arriba… tot el poble es mobilitza. I tot allò que durant mesos han estat plans i converses a mitja veu, corredisses i trucades, preparatius inacabables i les mans balbes de tant pintar cartells fins a altes hores de la matinada, de sobte es materialitza en una alegria desbordant que inunda tots els racons del poble o ciutat. I la joia es respira en l’aire. I la gent surt de casa mudada amb el seu millor somriure. I fins i tot els edificis sembla que facin una altra cara, com si una llum màgica els dotés de vida per poder-se unir, ells també, a la gatzara que fa bategar els carrers. I la música ressona per totes les places i es filtra per totes les finestres i fa que els pulmons de tothom s’inflamin amb unes paraules que es repeteixen de boca en boca: “Bones festes majors!” Gràcies a tothom qui les fa possibles!