A la vida i també en el periodisme és més fàcil si dividim el món entre bons i dolents. Un cop els tens marcats i adjectivats, la feina flueix, i segur que trobes qui et facilitarà el relat

Diuen les cròniques que en veure el paper que Sergio Leone havia reservat a Henry Fonda en l’spaghetti western C’era una volta il west (Hasta que llegó su hora), el públic sortia espaordit de les sales de cinema nord-americanes. La imatge d’un actor que sempre havia interpretat bones persones assassinant a sang freda un nen perquè era l’únic testimoni d’haver vist com la banda de facinerosos mataven la resta de la seva família va commocionar algunes ments pertorbades que devien creure que entre un intèrpret i el seu paper no hi podia haver escletxes. Els actors que feien de malparits en les telesèries catalanes de sobretaula sovint expliquen també que havien tingut problemes a l’anar pel carrer, perquè la gent no distingia entre realitat i ficció. El que diuen les cròniques no sempre coincideix amb la realitat. De fet, com a bon ripollès banyabaix, tendeixo a posar en quarantena qualsevol informació, ja me l’expliquin a les xarxes socials, ja ho facin per TV3, i encara menys en determinada premsa local que en lloc de practicar el periodisme es dedica al notadepremsisme subvencionat. Bé, les notícies que escric habitualment sí que me les crec, tot i que amb mi mateix no acostumo a ser equànime. Esmentava TV3 perquè en les comptades relacions que hi he tingut contacte m’ha quedat clar que disposen del seu marc mental preconcebut, i que tot allò que venen a buscar a Ripoll per als seus informatius ha d’encaixar-hi ni que sigui amb calçador. I tinc la sensació que en altres temes internacionals en lloc d’explicar-los des d’un punt de vista el màxim de neutre possible perquè posteriorment la gent –que teòricament no som idiotes amb honroses excepcions– puguem fer les nostres pròpies lectures i treure’n les corresponents conclusions, segueixen el mateix patró. A la vida i també en el periodisme és més fàcil si dividim el món entre bons i dolents. Un cop els tens marcats i adjectivats, la feina flueix, i segur que trobes qui et facilitarà el relat. Però llavors arriba el dia que Henry Fonda desenfunda el seu revòlver, remata un adolescent que ja estava prou commocionat per haver perdut els seus éssers més estimats, i tots plegats quedem desencaixats. Els orelluts de la premsa espanyola que o bé defensen a mort els falsos socialistes i els seus corresponents satèl·lits o bé els reaccionaris conservadors de tota la vida queden tot sovint amb el cul a l’aire. La corrupció ha tacat tantes vegades uns i altres –ja sigui per crear grups terroristes paramilitars, ja sigui per posar de manera recurrent la mà a la caixa, ja sigui per adjudicar-se carreres sense haver trepitjat mai de la vida una universitat– que s’haurien de donar vergonya de seguir-ne sent hooligans i oferir la seva credibilitat per defensar-los. Excepte si hi ha contraprestacions d’alguna mena, que no tinc cap dubte que deuen ser-hi. També podria ser que si ens expliquen la vida amb blancs o negres i pocs matisos és perquè es creuen que les honroses excepcions són majoritàries. Podria ser. Però també pot ser que simplement ens tinguin extasiats amb l’estat del benestar, les hipoteques, el futbol, els mòbils dels pebrots i les sèries de sobretaula. A veure com ens ho trobem en la següent reencarnació.

A la vida i també en el periodisme és més fàcil si dividim el món entre bons i dolents. Un cop els tens marcats i adjectivats, la feina flueix, i segur que trobes qui et facilitarà el relat

Bons, dolents, tramposos…