Ara que s’acaba el mercat de fitxatges, els clubs sense calés haurien d’afinar la imaginació. Com a Manlleu quan, per renovar el davanter centre, li van oferir… un porc. Tot l’any va menjar botifarra, llom de dos colors i greixons

Albert Llimós El mercat de fitxatges s’acaba. Amb la Lliga en marxa els resultats de les jornades inicials provoquen les primeres urgències. Els entrenadors demanen reforços, els presidents fan números i els secretaris tècnics, malabarismes. I, a última hora, sempre salta alguna sorpresa. El futbol és bussines. Cada vegada que s’acorda un traspàs suca el club, cobra el jugador i passa factura l’agent. És un món això dels intermediaris. N’hi ha que s’han fet la barba d’or. Com el tal André Cury, un intermediari especialitzat en dur brasilers de rendiment discret al Barça. Keiirrison, Henrique, Matheus o Vitor Roque formen part de la seva fulla de serveis. També va participar en l’arribada de Neymar, això sí. Un personatge, diuen. Quan es mouen tants milions sempre queda xavalla per a comissions. Aquesta roda no pot parar. Fitxar amb calés sembla fàcil, però és difícil. Els nous rics, que no solen mirar prim, sovint s’equivoquen. És com qui li toca la loteria. Compra un Cayenne i, quan se n’adona, no té quartos per canviar les rodes. El Barça, després del traspàs de Neymar, no va mirar prim. Coutinho i Dembelé en són els exponents. I fitxes estratosfèriques. Mentre la roda gira, tot es tapa. Però l’estratègia del xut endavant i de l’últim que apagui el llum sempre té una fi. Es pot culpar la pandèmia, que va parar la competició, va buidar l’estadi i va tancar el museu, però la pandèmia en realitat l’únic que va fer va ser posar al descobert problemes preexistents. I els problemes, si s’abandonen a la pròpia inèrcia, acostumen a empitjorar. Per això, ara, el Barça fa de la necessitat virtut. Mira al planter i veu que, potser, la solució és la Masia. Però els equips, quan són multinacionals, sempre s’han d’apuntalar amb fitxatges. El futbol és espectacle. Per vendre samarretes arreu del món i tenir fans a tot el planeta cal tenir icones. Aquest procés, batejat pel professor Xavier Ginesta com la disneyització del futbol, requereix estrelles que il-lusionin. La tesi és: si això és Disney perquè el projecte funcioni cal Mickey Mouse. I en el firmament futbolístic no n’hi ha tants, de Mickey Mouse. Fitxar-los és complex. Sense diners, més. Arribats en aquest punt, el Barça potser hauria de demanar consell a Pere Parés, un futbolero de pedra picada que llegeix la premsa esportiva, segueix l’actualitat futbolística i que, durant anys, va córrer camps d’aquí, d’allà i de més enllà. Directiu de l’AEC Manlleu, intervenia en la negociació d’alguns fitxatges. I sabia que, on no arriba la pasta, hi ha d’arribar la imaginació. Aquests dies, quan hi ha corredisses per fitxar, torno a recordar -quan ho llegeixi em dirà que soc pesat de repetir sempre el mateix- la vegada que va trobar la solució a un problema que il·lustra la màgia del futbol amateur. Havien de renovar l’estrella de l’equip, Dani Planagumà, i no s’entenien per calés fins que en Parés, carnisser de professió, per convèncer-lo va decidir oferir-li... un porc. Planagumà va continuar un any més al club cobrant menys, però, això sí, menjant botifarra, llom de dos colors i greixons. El futbol té moltes històries. I els problemes, múltiples solucions.

Ara que s’acaba el mercat de fitxatges, els clubs sense calés haurien d’afinar la imaginació. Com a Manlleu quan, per renovar el davanter centre, li van oferir… un porc. Tot l’any va menjar botifarra, llom de dos colors i greixons

Botifarra, greixons i llom de dos colors