Van créixer els salaris, però no ho van fer de forma uniforme. S'agreuja la bretxa generacional i de gènere

L’índex de preus de consum (IPC) va viure l’enèsim repunt al mes d’octubre. Des de l’agressió russa a Ucraïna, quan els preus es van disparar, periòdicament es van produint repunts que de vegades són pur reflex estadístic, però d’altres marquen la crua realitat d’una economia que els indicadors assenyalen que avança ferma en clara contradicció amb la percepció social. El PIB creix, però la percepció general és que cada vegada costa més arribar a final de mes. Aquest mes d’octubre, la inflació va créixer un 3,1% (cal dir que a Catalunya una mica menys, el 2,6%) amb un increment que va més enllà de factors conjunturals com el preu d’aliments com els ous, afectats per la grip aviària que perjudica alguns punts de la península a alguns centenars de quilòmetres, i altres sospitosos habituals com la xocolata o el cafè, afectats per collites millorables a milers de quilòmetres. Però mentre es fica el dit a l’ull dels aliments, l’electricitat s’endú una bona part del pastís del creixement. Dissimuladament, els efectes de la gran apagada del mes d’abril es colen a la factura de la llum i fan que siguin els consumidors els que paguin els plats trencats. La factura de les mesures per evitar que es produeixi una nova apagada com la d’aquell 28 d’abril, que passen per un enfortiment de la seguretat en el sistema, amb un seguit d’equipaments de generació, bàsicament centrals de cicle combinat, posades al ralentí per si és necessari que s’activin en algun moment. Encara que aquestes centrals no estiguin aportant energia, tenir-les engegades té un cost, que es repercuteix als consumidors i no pas als comptes de resultats de les companyies elèctriques. Això últim explica, almenys en part, que el benefici d’Iberdrola creixés un 17% el tercer trimestre d’aquest any o el d’Endesa, un 22%. Mentrestant, el rebut de la llum va créixer a l’octubre una mitjana del 18%, en part també, per ser justos, per la retirada de les mesures en vigor a l’Estat per pal·liar l’efecte inflacionista de la crisi energètica posterior a la guerra a Ucraïna. Durant els dos anys anteriors es van fer reduccions fiscals a la factura de la llum que finalment s’han retirat. La supressió d’aquelles mesures és, també, un fet conjuntural. S’està convertint, en canvi, en estructural que siguin els consumidors els que acabin pagant totes les festes i les desfetes del sistema elèctric. Els preus creixen i les dades també apunten que ho van fer els salaris. Divendres passat, l’Institut Nacional d’Estadística difonia la dada de l’Enquesta de Població Activa que indica que el salari mitjà a l’Estat va créixer l’any passat un 5%, dos punts més que la inflació. En aquest punt, no és sobrer recordar els anys en què els salaris van créixer notablement per sota de l’IPC. Sigui com sigui, el salari brut mensual es va elevar, segons aquestes dades, fins a 2.335 euros i això no deixa de ser una bona notícia. Vindria a indicar que es poden pagar millors salaris perquè les empreses avancen prou favorablement com per permetre-s’ho i perquè la productivitat també està creixent. Però l’alegria mai no és completa, perquè el que revelen les dades és que la ja coneguda desigualtat que caracteritza l’Estat espanyol, situat a la cua en els registres oficials d’oficines estadístiques de la Unió Europea o l’OCDE, tendeix a empitjorar. Dues grans bretxes, la generacional i la de gènere, s’agreugen, vistos els resultats de l’enquesta de població activa. Mentre que el salari mitjà creixia en 62 euros, els de la franja d’entre 16 i 25 anys no només no van veure incrementats els ingressos per la seva feina, sinó que van acabar cobrant 14 euros menys cada mes. Els més grans de 55 anys, en canvi, guanyaven 202 euros més. La diferència entre el salari mitjà d’una persona de més de 55 anys i una de menor de 24 és de 1.308 euros bruts. També s’obre més la bretxa entre els salaris masculins i els femenins. Els homes cobraven l’any passat una mitjana de 2.593 euros, 125 més que el 2023, i les dones, 2.163, 100 euros més. La distància entre homes i dones creix, doncs, en 25 euros, i els salaris femenins estan 430 euros per sota dels masculins. De tot plegat es pot extraure la conclusió que si bé els salaris van créixer per sobre de la inflació de l’any passat, per un ampli col·lectiu format sobretot per dones i per joves, va ser més difícil arribar a final de mes. Per a aquest últim col·lectiu, a més, amb l’agreujant que encara no ha pogut tenir cobertes algunes necessitats, com l’habitatge, cada cop més inaccessible. Veritablement, han de canviar moltes circumstàncies perquè tant un col·lectiu com l’altre puguin sentir que el pacte social no està definitivament trencat. Els joves van créixer o estan creixent amb la promesa que si s’esforcen i es preparen estaran llaurant un futur millor per a ells, però la resposta és pagar salaris més baixos al temps que necessitats essencials com l’alimentació, com l’electricitat, com l’habitatge escalen de preu fins a deixar-los, almenys, al llindar de l’exclusió. Això explica algunes de les actituds que se’ls acaben retraient, com que s’estiguin tornant més individualistes i conservadors, al temps que les noves generacions retreuen a l’anterior que han tingut una vida més regalada que la que els ha tocat tenir a ells. La bretxa ja no és només salarial. També és generacional, sense que ni els joves actuals ni els seus predecessors hagin tingut exactament la culpa que la distància entre els ingressos d’uns i altres s’estigui agreujant.

Van créixer els salaris, però no ho van fer de forma uniforme. S'agreuja la bretxa generacional i de gènere

Bretxes que s’agreugen