Bufar les espelmes
El pastís és de xocolata. Una d’amarga i espessa de la casa Lindt que ens encanta. És el seu preferit i avui que fa anys, 14, li he preparat mig d’amagatotis, tot i que ja no se li escapa res. Mig en broma el seu germà li ha dit que ja no és petita i no tant en broma la seva àvia ha fet aquella frase de “ja és tota una dona”. Me la miro i penso: “Que bé! Una dona!”, i al mateix temps penso: “Hòstia, que no li passi mai res, que estigui segura sempre, que sigui valenta però no imprudent, que no tingui un xicot imbècil, que no ho passi pitjor només pel fet de ser justament això: dona”.
Però jo ja no m’enganyo i sé que, per molt que hi hagi llistes cremallera i ara estigui de moda ser dona per accedir a dirigir coses –sobretot si són culturals, que són així, més de segona regional– i quan dius que ets feminista ja no riuen, callen, però no riuen, sé que sí, que ho passarà pitjor precisament per ser dona. Patirà més pressió estètica –ja la pateix–; serà més vulnerable als trastorns de la conducta alimentària; serà més jutjada, més criticada, més observada; li preguntaran més vegades si vol ser mare, si ja ho és, per què no ho és; li mancaran referents; la titllaran de malfollada quan s’enrabiï i li diran que es nota que té la regla quan estigui tant fins als ous d’una cosa que acabi explotant; consideraran que sap menys d’un tema i ho considerarà ella amb una síndrome de la impostora pràcticament perenne que ara sembla que no té perquè va de dura, però que el té, és clar que el té. I, evidentment, és clar que sí, patirà algun tipus d’assetjament sexual.
Mai no m’ha fet por que al meu fill mascle li passi res –sí que la pateixo pels meus amics gais més joves que jo, que consti, perquè els imbècils són imbècils en moltes circumstàncies– i en canvi, amb la meva filla, no és que em faci por que li passi alguna cosa és que demano que el que li passi –perquè sé que li passarà– sigui de més baixa intensitat. Que no sigui una violació, que no l’agredeixin físicament, que no la maltractin, que no la matin.
Exagerada. Ho sé. Ho sé. Tant de bo ho sigui moltíssim. Tant de bo totes les nostres filles adolescents, que arribaran a adultes aviat, que ja hi són, no pateixin mai cap violència pel fet de ser dones. Que les dades, que no paren de créixer, de violència i maltractament s’aturin de cop, així, pluf!, avui que la meva filla fa 14 anys. Seria un grandíssim regal d’aniversari.
Ella és una somiadora i jo també, però totes dues sabem que això no passarà. Que cal tantíssim encara perquè això passi que potser ni ella ni la seva filla, si la té, ho veuran. La fi de la por només pel fet de ser dona. La fi que ser dona sigui sinònim de certes discriminacions, de certes injustícies, de cert dolor. No poso xifres que no calen, que aquest desembre les han anat repassant i són terribles. Us poso la recepta del pastís, si voleu, que és de cacau, fortíssim, i li hem posat un 14 a sobre, de colors, meravellosament encès.
No sé quin desig ha demanat ella quan ha bufat les espelmes. Jo he desitjat ser una exagerada.