El nom d’Antonio Mercero està lligat a ‘Verano azul’, però també a la pel·lícula ‘La cabina’. Per homenatjar-lo, Madrid posarà una cabina vermella en un moment en què la majoria es retiren. No com a Londres, on són un atractiu

El passat dia 12 de maig ens va deixar el director de cinema espanyol Antonio Mercero Juldain. A part de sèries d’èxit més o menys recents, com Farmacia de guardia, per a molts el nom d’Antonio Mercero està lligat a una sèrie juvenil que feien els diumenges havent dinat i que es deia Verano azul, on hi havia personatges que han calat en l’imaginari col·lectiu de l’època com, per exemple, la Bea –la noia desitjada per tots–, en Chanquete (“del barco de Chanquete no nos moverán”) o l’entranyable Piraña (que de gran ha vingut a Osona, tot i que no com a actor). Però també en Mercero és recordat, sobretot per a molts televidents de finals del franquisme, com el director de la pel·lícula La cabina, protagonitzada per José Luis López Vázquez. L’argument, molt resumit, era que una persona entra dins d’una cabina telefònica per trucar a algú i resulta que queda tancat a dins i no en pot sortir; mentre es va desesperant, arriba un camió que s’emporta la cabina amb ell a dins i el diposita en un magatzem on n’hi ha d’altres amb gent a dins, viva i morta, com ell. Durant molt temps, hi ha hagut gent a qui li feia cosa trucar des d’una cabina telefònica i quedar-hi atrapat! És tal l’impacte en la nostra societat que ara que s’ha mort el seu director l’Ajuntament de Madrid ha tingut la brillant idea d’homenatjar-lo instal·lant una escultura en forma de cabina telefònica vermella, potser a la Plaza del Conde del Valle de Suchil. El que m’ha sorprès, perquè no ho tenia fixat així, és que la cabina d’homenatge la vulguin vermella, tal com era la del dit film. Potser no la recordo vermella perquè a casa, en aquella època, no havia arribat la tele en color! Avui dia aquesta por de quedar tancats en una cabina telefònica ha pràcticament desaparegut. D’entrada, perquè la gent ja no necessita anar a trucar en un lloc físic concret, com a molt s’ha de moure per captar ratlletes de cobertura, però l’aparell de telèfon pràcticament tothom el porta a sobre. Els mòbils s’han generalitzat i no calen les cabines telefòniques. O almenys així ho pensa el govern de l’Estat espanyol i per això ha ideat un pla per eliminar-les del paisatge urbà de la pell de brau. Algun ajuntament ja ha començat a rebre escrits on se’ls diu que, com que l’ús que es fa de les cabines que tenen col·locades en espai públic és molt minso, es procedirà a la seva retirada. En canvi, a Londres, malgrat que en volen reduir el nombre, no s’han plantejat ni de bon tros suprimir-les. Suposem que hi deu tenir molt a dir la manera tradicional de ser dels britànics i, també, el fet que pel seu color vermell (com aquella del film, ves per on!) és un pol d’atracció turístic i no hi ha ningú que vagi per primer cop a la capital britànica i no cerqui fer-se una foto amb una d’aquestes cabines. Ja la saben llarga, ja, aquests anglesos! I és que ara és tan fàcil fer-te una autofoto, sense necessitat d’haver de demanar a algú que passa a la vora si te la vol fer! Malgrat que això ens sembli molt modern, hom diu que la primera selfie data de 1839, quan Robert Cornelius se’n va fer una a la seva botiga de làmpades de Filadèlfia, als Estats Units d’Amèrica! I tan moderns que ens pensem ser, sobretot Paris Hilton i Britney Spears, que es van autoproclamar les primeres a fer-ho!

El nom d’Antonio Mercero està lligat a ‘Verano azul’, però també a la pel·lícula ‘La cabina’. Per homenatjar-lo, Madrid posarà una cabina vermella en un moment en què la majoria es retiren. No com a Londres, on són un atractiu

Cabines i fotos