Ens hem acostumat a voler-ho tot a la nostra mida: el temps, el soroll, els avisos i, si poguéssim, també la pluja

“Calleu, que fan el temps!”, recordo que deia la meva mare quan era petita davant el televisor. Era un moment en què el silenci havia de regnar si no volies rebre un crit o una cleca com a represàlia. Jo el trobava avorrit i llarg, però suposo que ella volia saber si l’endemà havia d’agafar el paraigua o posar-se màniga llarga. Això, però, ha canviat molt. Ara ja no cal mirar el cel ni esperar pacientment que facin el temps a la tele. Ara esperem que ens soni el telèfon, i aquests últims dies ens ha sonat unes quantes vegades. A Osona i el Ripollès ens hem escapat dels efectes més greus dels últims temporals de pluja i, sortosament, no hem hagut de lamentar els danys que sí que s’han produït en altres llocs. Però els mòbils també ens han sonat. I molt. Cafès, reunions, converses o pel·lícules interrompudes de cop i volta per aquell so estrident que ens perfora una mica més el cervell, ja de per si cada vegada més malmès. La realitat és que hem arribat a un punt en què la meteorologia ja no ens diu només com ens hem de vestir. Ens atura la vida. Escoles tancades, trens que no circulen, vols que no s’enlairen, feu teletreball i fins i tot el Bonpreu abaixant la persiana, que això sí que és gros. Per unes hores, tots tancats a casa, amb la por que ens caigui el cel al cap. Per Tutatis! Salvant totes les distàncies, inevitablement m’ha recordat aquells dies de pandèmia en què algú decidia què podíem fer, on podíem anar i quan era millor no moure’ns. Ara, però, qui mana és la meteorologia. De vegades les pitjors previsions es compleixen i d’altres, afortunadament, no, i és aleshores quan apareix el debat sobre si potser s’ha exagerat, si calia suspendre tantes coses o si realment feia falta enviar tantes alertes. Però una de les coses que més m’ha sorprès aquests dies és descobrir que també hi ha qui considera que els ES-Alert molesten massa i demana que se n’abaixi el volum. No sé quin soroll esperen que faci una alerta d’emergència, però si la idea és que la sentim, potser no és el millor moment per demanar que soni fluixet. I mira que convivim amb el soroll amb una tolerància sorprenent quan som nosaltres qui l’escollim. Ens posem els auriculars amb la música a tot drap, mirem vídeos histriònics al mòbil a qualsevol lloc i vivim envoltats de notificacions de tot tipus. A mi, per exemple, em molesten bastant més els crits d’aquella taula del restaurant que sembla que sopi sola, o aquesta gent que va pel món parlant amb el mans lliures i obliga tothom qui té al voltant a escoltar les seves merdes. Al final, potser el problema no és tant el soroll, sinó que no l’hem triat nosaltres. Ah, i també ens queixem que se n’envien massa. Però fa només dos anys, durant la dana del País Valencià, una de les grans polèmiques va ser precisament la contrària: que l’alerta havia arribat massa tard. I allà arribar tard no va significar interrompre una pel·lícula o espantar-nos mentre fèiem un cafè. Va ser molt més greu. Potser ens hem tornat una societat que es queixa massa. O potser senzillament ens hem acostumat a voler-ho tot a la nostra mida: el temps, el soroll, els avisos i, si poguéssim, també la pluja. Res no ens acaba d’estar bé. Però no patiu. Com que al final tot és culpa de Pedro Sánchez, el 29 de novembre tindrem l’oportunitat d’arreglar-ho tot.