Calors d’estiu que fan rodar el cap
En un retall de diari, d’El País, llegeixo que la Fundació Amancio Ortega ha donat 100 milions d’euros a diverses localitats afectades per la Dana. I, segons notícia de l’agència EFE del 12 de març d’enguany, Inditex va guanyar l’any passat 5.866 milions d’euros.
La cadena de supermercats Mercadona, de Joan Roig, segons Cinco Días, va obtenir un benefici net de 1.384 milions (un 37% més que l’any anterior).
Més a prop de casa, Bon Preu, de Joan Font, que va comprar el 50% al seu germà per més de 300 milions, segons El Periódico (15 d’agost de 2024) va obtenir uns beneficis nets de 55 milions el 2022.
El Banc de Sabadell ha repartit entre els seus accionistes 2.500 milions d’euros, resultat de la venda d’un banc al Regne Unit. No he escrit els resultats de tots els bancs als quals vam ajudar fa uns anys perquè les magnituds no caben al meu ordinador de segona mà.
Estic segur que una gran majoria de ciutadans consideren els senyors esmentats, i els directius del Banc de Sabadell, una mena de reis Mides, un exemple d’homes emprenedors que, com es diu sovint, s’han fet a si mateixos. I segur que una gran part dels ciutadans, en el fons, sense cap més consideració social, moral o ètica o política, els envegen. Si jo no estic entre els membres d’aquest Olimp capitalista, segur que és perquè no m’ho he sabut guanyar.
Penso, ingenu de mi, que el senyor Amancio deu haver comptat, per obtenir aquests extraordinaris beneficis, amb una munió de dones i homes treballant en les seves empreses. Per tant, dic jo, el benefici s’obté, també, amb el treball d’aquesta munió d’éssers humans que no han sabut emprendre com el senyor Amancio, o el senyor Font o el senyor Roig o el senyor Oliu o…, i els lloguen el seu temps a canvi de determinats salaris. Sense resultar radical, se m’acut que el senyor Amancio, que pot donar (gràcies, senyor) 100 milions als afectats per la Dana, i que tot i això encara gaudeix d’uns beneficis de més de 5.000 milions…, podria quedar-se’n, sense fer escarafalls, uns 100 per a ell (amb això es pot viure, en el sistema capitalista, bastant bé) i uns quants per a la família. I els restants, uns 5.000 milions, potser ben repartits en les nòmines (o en la reconsideració dels seus horaris i condicions de treball) dels seus milers de treballadors, els farien contents i encara més agraïts amb l’amo.
El senyor Roig, en la mateixa línia només reformista (mai revolucionària!), pot guardar per a ell i la seva família i amics posem 300 milions, i allò que queda del seu benefici esmentat, 1.000 milions, els pot distribuir, en la nòmina o en reconsideracions horàries, entre els milers de treballadors de les seves botigues. I el senyor Font, amb la meitat dels 55 milions de benefici, podria també reconsiderar els horaris o les nòmines dels seus empleats. Encara li quedarien més de 25 milions.
Alguna cosa no va bé. Com no és comprensible que a Barcelona siguin notícia els robatoris de rellotges valorats en centenars de milers d’euros. El que per a mi no és comprensible és un rellotge de 50.000 euros. O que els preus en el món immobiliari (lloguer o compra) hagin augmentat en el darrer decenni al voltant de, em sembla recordar, un 30%. A l’Ara del 2 de març es compara l’increment en el lloguer a Catalunya (un 29%) amb l’increment mitjà dels salaris (0,39%).
Quan jo era més jove vaig llegir un llibre que deia que la propietat és un robatori, escoltava uns professors a la universitat que parlaven d’una cosa complicadíssima que anomenaven “la plusvàlua del treball” i que també deien no sé què dels mitjans de producció i de la nacionalització de la banca… Però no teníem xarxes socials i va arribar la democràcia i aquell llibre ja no es ven i alguns d’aquells professors van seure als escons de la democràcia.