Avui en dia no es pot fer política de campanar. A Osona ens ha anat millor quan hem ampliat el punt de mira i ens ho hem cregut

Diu la cançó de Lluís Llach que “el meu país és tan petit que des de dalt d’un campanar sempre es pot veure el campanar veí”. Poètica glossant i lloant la figura dels campanars. Totes les poblacions en tenen almenys un. Ens arrela a la terra, és la nostra identitat siguem creients o no. Puc explicar una vivència aplicable a cada població osonenca i catalana d’una conversa amb el traspassat mossèn Jacint Anglada, rector de Santa Maria de Manlleu, sobre els campanars i en concret el de Manlleu, esvelt ell sobrepassant pregonament el turó de Dalt Vila. Li deia que la doble funció ancestral dels campanars de servir d’element de reunió a toc de campanes per a misses, difunts, naixements o estats d’alarma, quan no hi havia ni telèfons, i la de guaita del territori, albirar per on podia venir l’enemic, ja no servia en èpoques dels mòbils, ara també drons, ni tampoc servien les darreres tasques a ells encomanades d’incorporar un rellotge ara que tothom en té al canell o al portàtil. Amb això de l’element de guaita, fixem-nos que quan es dinamitaren esglésies en la Guerra Civil del 1936, generalment es deixaren els campanars sense enderrocar per aquest ús defensiu. La fotografia que s’acompanya és expressiva. Tirant enrere, en les guerres carlines, quan les poblacions canviaven de bàndols per les giragonses dels moviments dels exèrcits, els campaners que havien donat l’alerta perdien la feina. Seguint la conversa, li deia al bon mossèn que no es desmaiés amb el que sentiria i que deixés arribar al final. Miri, si per un terratrèmol el campanar de Manlleu col·lapsés, és a dir tombés per terra engrunat, com sigui que no tenia ja cap de les funcions antigues, no ens passaria res en el tema de les seves utilitats perdudes. Però tot seguit, abans del seu desmai, li deia que, malgrat això, els manlleuencs, i qui diu aquests pot dir els rodencs, els tonencs en exercicis prospectius similars, hauríem de cercar diners i temps d’on fora i tornar-lo a reconstruir de forma urgent exactament en el mateix lloc i forma i si pot ser amb els mateixos materials. Per què? Òbviament perquè era i és la nostra identitat, el nostre referent, hem nascut i crescut a la seva ombra i recer i hem de morir sota d’ell. Això en moments com els actuals de gran emigració provinent de contrades llunyanes amb costums molt diferents torna a tenir importància. Els arrelats aquí hem de fer valorar tots els nostres símbols, llengua, paisatges, campanars inclosos, tradicions, Sant Jordi, llibre i rosa, sardanes, calçots i castellers i procurar que aquests nouvinguts i els seus fills escolaritzats amb l’esforç de tots s’integrin el màxim possible en bona part dels nostres signes identitaris. Naturalment, la llengua primer, i en el vessant religiós, ni que sigui perquè els campanars dels pobles que els acollim benvolentment formen part del nostre paisatge, també haurien de formar part del seu. Avui dia l’expressió de “fer política de campanar”, com una atenció preferent als temes locals i prou, ja no té gaire sentit. En tenia quan Joan Fuster deia que era l’única política que valia la pena al capdavall, quan l’entenia aplicada a pobles on tots es coneixien d’obres i miracles, i on es podia actuar com si el bé comú no existís més enllà de la tribu, poble o parròquia. Actualment, arreu i també a Osona, s’ha de pensar i actuar ampliant el punt de mira polític. Fer política comarcal si no nacional, perquè el que de bé o malament passi a la ciutat o poble veí, amb la mobilitat i les noves tecnologies, instantàniament repercuteix a l’entorn. Hem de tornar metafòricament a pujar als campanars per observar els veïns per fer polítiques d’enteses socials i econòmiques fora del clos tancat de cadascun dels pobles. A Osona ens ha anat millor quan ho hem fet així i ens ho hem cregut. Ara i en la darrera època, sobretot des de la crisi del 2008, els actors polítics osonencs em consta que s’ho creuen de veritat i ho practiquen tots ells. Enhorabona doncs. Més difícil els serà trencar els immobilismes dels de sempre, moure actituds gandulotes assentades en no complicar-se la vida d’actors que els haurien d’acompanyar en aquesta actitud positiva i que s’aferren a normes que tendeixen a deturar iniciatives. Sabem quins elements són i quines normes són, i la pedra de Sísif que representen. Al capdavall, és adient acabar les metàfores dels campanars manllevats de la cançó de Llach amb una altra estrofa: “Canto i sempre em sabré malalt d’amor pel meu país”. Cadascú al seu lloc ha de fer el possible per aquest nostre país.

Avui en dia no es pot fer política de campanar. A Osona ens ha anat millor quan hem ampliat el punt de mira i ens ho hem cregut

Campanars: identitat de país