Malgrat les dramàtiques evidències, encara hi ha qui s'entesta a predicar que la tragèdia climàtica, com l'ecologia o la sostenibilitat, són temes de la gent d'esquerres

Els assessors són la ruïna de molts governants. La llista d’exemples és llarga i no s’atura. El penúltim és el que dies enrere li va fer confondre a Núñez Feijóo el llibre d’Orwell 1984, per la seva suposada data de publicació en l’any que duu per títol. La ficada de pota del líder del PP resultava particularment vergonyant pel revifat interès que ha adquirit en els últims temps el llibre i el seu autor, en vistes del dramàtic acompliment de moltes prediccions distòpiques que hi narrava. Queden enrere aquelles astracanades del seu antecessor, Mariano Rajoy, quan parlava dels “filets de plastilina” que brollaven del Prestige, intentant ridiculitzar la tragèdia del petroler que va naufragar, ara ha fet 20 anys, empastifant de petroli tota la costa gallega, o fent humor negre amb la figura d’un suposat cosí que li assegurava que el canvi climàtic no existia. Malgrat les dramàtiques evidències, no ja de crisi sinó d’emergència planetària, encara hi ha qui s’entesta a predicar que la tragèdia climàtica, com l’ecologia o la sostenibilitat, són temes de la gent d’esquerres. Les conseqüències del daltabaix del clima han sortit fa temps de la macroeconomia i el futurisme per entrar a formar part del quefer quotidià dels ciutadans. Ha penetrat a les nostres vides per la via que, probablement, ens afecti més, la dels aliments. La perllongada sequera afegida a les altes temperatures sostingudes fins ben entrada la tardor estan tenint derivades nefastes sobre l’agricultura i la ramaderia. Al món del vi, el cultiu de vinyes a partir d’una certa altura, en paratges on mai abans n’hi havia hagut, ha esdevingut un repte que entomen cellers petits i grans. Ho acabem de veure al Torelló Mountain Wines, en el marc del festival de cinema de muntanya, on més d’una vintena de cellers, quatre d’ells osonencs, hi han participat. Paral·lelament, estan prosperant les vinyes en territoris on mai s’hi havia fet vi; s’estenen per tota la Bretanya (l’única regió sense vi de tot França), al sud d’Anglaterra, a Dinamarca o Suècia, per citar-ne alguns. Mentrestant, pràctiques vitícoles respectuoses amb la terra, com ara el policultiu, amb menys requeriments hídrics, així com les pròpies de la viticultura ecològica o biodinàmica s’obren pas amb força. A l’horta i al camp abunden les varietats que enguany han estat víctimes de la sequera i la calorada. Els pagesos d’Orís han tingut una de les collites més minses dels 27 anys d’història del Mercat de la Patata del Bufet; tot i regar, la calor ha estat letal. Els llegums, tan necessaris en la nostra dieta, viuen un any negre. A Oristà amb prou feines hi han collit cigrons, igual que els ha passat a l’Alta Anoia. Els pagesos que cultiven fesols de Santa Pau estan desolats per la mala collita, agreujada per la devastació provocada per la plaga de senglars i cabirols. L’escena es repeteix a Castellfollit del Boix, on la calorada ha posat el cultiu de mongeta contra les cordes. També se n’han ressentit els apicultors, que surten d’una i els en cau una altra. Tornarà a minvar la producció de mel del país –i pugen els preus i n’entren tones de la Xina–, de manera especial la d’aquelles varietats provinents de plantes on la floració ha estat escassa o no ha produït el nèctar que necessiten les abelles. Canviant de registre, dels efectes de la falta de pluges se n’està començant a ressentir el sector formatger. La sequera afecta de manera punyent la pastura i el farratge. Grans formatges del món se’n ressenten. Al Parmiggiano l’afecta que el riu Po baixi sense aigua. Les vaques de pastura que donen llet per elaborar el Salers es ressenten de la sequera de les muntanyes de Cantal. Les que fan possible el Reblochon, a l’Alta Savoia, necessiten aigua provinent de fora. I així, un rere l’altre. Exasperant. Pep Salsetes, pagès i cuiner, en un diàleg públic mantingut recentment amb Maria Nicolau al Casino de Vic, es mostrava molt escèptic sobre el futur de l’agricultura en l’actual context d’emergència climàtica i ens convidava a lluitar de valent per evitar mals pitjors. L’escriptor americà Jonathan Crary, per la seva banda, en el llibre Tierra quemada (Ariel) denuncia la falsa idea de progrés de les darreres dècades segons la qual les accions humanes no afecten la natura i escriu, citant Walter Benjamin, que allò que cal no és “mantenir a ratlla la catàstrofe planetària” sinó comprendre que “la veritable catàstrofe és la perpetuació de totes les formes d’injustícia econòmica i devastació ecològica”.

Malgrat les dramàtiques evidències, encara hi ha qui s'entesta a predicar que la tragèdia climàtica, com l'ecologia o la sostenibilitat, són temes de la gent d'esquerres

Camps secs, rebostos eixuts