La seva passió era la pesca de la truita, era un pescador molt fi; es dedicava a la truita vella, la grossa, la múrria, la difícil d’enganyar

Encara ara, quan el jeep apunta el capó davant la porta del bar, en David deixa el que està fent i s’afanya a omplir gerres, de les grosses. Prou sap que venim a beure’ns-la, la cervesa sense bromera, tan bona! Can Gusi de Ribes és i ha estat casa nostra. M’haureu de perdonar els temps verbals, present i passat se’m barregen. A Can Gusi, el bar restaurant de sota el pont del cremallera, hi teníem menjador d’estiu i menjador d’hivern. El d’estiu ben a la fresca, a la banda de llevant, sobre el Freser, ben per davant de la frondosa riba que s’estimba per sota la carretera de Bruguera, per anar a petar al riu. De tant en tant, un ànec coll verd feia una passada ràpida, riu amunt, com un avió de guerra... Alguna tarda de primavera, arribava el pescador, ja el coneixíem, sempre era el mateix, sortia del cotxe, obria el portamaletes i s’equipava com un figurí: les botes altes per travessar a gual que li arribaven fins a la pitrera, la camisa de franel·la, la jaqueta plena de butxaques, la gorra d’ampla visera amb la ploma de gall, les ulleres de sol pivotants, el salabret i la llarga i flexible canya de mosca. No tenia cap pressa, sabia que faltava una estona per a l’hora sagrada, aquell moment màgic en què la truita comença a mosquejar. Assaborint la cervesa fresca jo el perseguia amb la mirada quan tirava riu amunt, i quan ja no el veia l’acompanyava amb la ment; recordant les meves llunyanes pesqueres. Les meves pesqueres llunyanes i la companyia del malaguanyat Josep, el pare d’en David, quan s’asseia una estona a taula: “Avui hi ha hagut batuda –ens explicava–, n’hem mort set!”. En Josep era l’ànima de Can Gusi, feia i estava al cas de tot, sense ser-ne esclau. Ell, en Josep, caçava, pescava i menava un hort; “qui té un hort té un tresor”, ens deia sempre. Però la seva passió era la pesca de la truita, era un pescador molt fi; es dedicava a la truita vella, la grossa, la múrria, la difícil d’enganyar. Com dirien a Galícia, en Josep era un troiteiro, un mestre pescador! En Josep, pobre, tenia una altra lluita, i molt aferrissada aquesta, l’enemic no era el peix sinó el tabac, i sempre perdia. Jo, com a metge, volia vetllar per la seva salut i li tocava el voraviu: Josep, si no llences el paquet et posaràs malalt i hauràs de deixar les truites. Era en va, la batalla persistia i cada diumenge em confessava avergonyit que el vici l’havia tornat a vèncer: “No puc, Miquel, no puc, i mira que ho provo”, em deia. Fins que el va perdre del tot, aquest combat! El recordo, en Josep: ha sortit de la barra del bar i s’ha assegut al meu costat; és una tarda de primavera, acabem d’arribar de muntanya, ell vesteix un niki immaculat del color de la neu; i jo li demano per la bèstia, per l’os, que segons un article d’EL 9 NOU, un home de Ribes havia sorprès al mig del bosc. El troiteiro riu per sota el nas, i movent el cap ens diu que hi ha gent que té molta imaginació. M’ho diu just en el moment en què la seva dona, la Maria, la mestressa amatent, fondista i cuinera, s’ha tret la clau mestra que sempre duu a la butxaca del davantal per obrir de bat a bat els grossos finestrals de vidre. Ara sí, ara tot rutlla a Can Gusi: el company Rafel ja té la cara de ple a la mosquitera, a l’aire fresc que ve del riu, i es frega les mans i acosta el nas a la tela fina per ensumar l’olor riberenca; i dona el vistiplau, i s’asseu dignament, com faria el padrí en ocupar el cap de taula en la llarga sala pairal... Sí, en Rafel sempre volia asseure’s al mateix lloc, com si volgués donar l’esquena a la muntanya, com si n’estigués de tornada, preferia mirar cap al sud, per on s’escola l’aigua del Freser, d’altra manera no hauria dinat! A mi em tocava la cadira de l’altre cantó, des d’on podia aguaitar cap al nord: un paisatge dominat per l’arrodonit Puig Cornador, el bosc de Serrat i el Pla Rodó. El Cornador amaga el Pic Cerverí i l’estimat Balandrau. Els conec tant, aquests cims, que els puc veure sense veure’ls. I no tan sols els dos cims, sinó fins i tot la llarga serra de la Canya que els embranca. El menjador d’hivern el teníem entrant a la dreta, al costat del foc a terra, on l’avi Patllari, l’amo del local, ajudava a coure les costelles. El compartíem amb la colla del porc. Era menjador i sala de joc; els caçadors de Ribes no tenien manies, s’entaulaven amb el guarda, el jove Bonada, a jugar a la botifarra. Assegut davant del foc l’avi Patllari anava girant la carn. Ah, sí, el foc a terra, les costelles i en Patllari, el vell Patllari... Valdrà la pena que us parli d’aquest home, no patiu, ho faré!