M’agraden els instants previs perquè, en ells, tot és possible. Perquè conviden a imaginar el que vindrà

Doncs això, que el dia d’avui, 31 de desembre, a casa, sempre és especial. S’obre una ampolla de cava a mitja tarda i s’encenen els fogons. Sens dubte, l’instant previ perfecte per al nou any que vindrà. M’agraden els instants previs. Molt. Molt més que l’instant en si. I és que, molt sovint, és molt millor la final imaginada que el partit disputat. És molt millor el viatge somiat que el viatge realitzat. I és molt millor el fricandó mentre fa xup-xup a l’olla que no pas quan és al plat. M’agraden els instants previs perquè, en ells, tot és possible. Perquè conviden a imaginar el que vindrà: el sopar perfecte, la conversa més intensa i els somriures amb lluentons. M’agraden els instants previs perquè dibuixen sempre el futur més immediat. I que sempre és perfecte perquè tot surt com ho estàs pensant. I en aquest instant previ del 2022, imagino l’any nou sense mascaretes ni distància social, amb petons i abraçades, sense morts al Mediterrani, sense el preu de la llum i de la benzina pels núvols i sense toc de queda a pobles i ciutats. L’imagino sense els CAP saturats i els pavellons a vessar. Amb costellades d’amics, arrossades arran de mar i presentacions de llibres multitudinàries. L’imagino amb un Camp Nou ben ple i amb Coutinho ben lluny. L’imagino en un concert d’Antònia Font i en una pel·lícula de Tarantino. L’imagino sense refugiats passant fred i gana a la frontera entre Polònia i Bielorússia i una banca més humana. L’imagino sense òmicron ni talibans. I l’imagino compartint menjar del plat dels meus fills i cantant-los a cau d’orella aquesta cançó de l’Ovidi Montllor: “Quin plor més gran que duc / a dins del meu poc cos. / Quin raig de foc que sent / a dintre d’ell./ Que fort que bufa el vent/ aquesta nit suau./ Quines coses més estranyes/ que passen a prop meu. / ¿Què passa ací on soc, /que tinc regust de res? / Vaig i anem passant, / anem i vaig passant. / Vaig i anem compartint / sense cap novetat, / a poc a poc els minuts. / (...) Un pensament però, / per aquells que estaran / junts a tots i tots junts... / Per aquells que ara estan / tan lluny però tan a prop, / tant a dins nostre. / Aquells que fan possible / l’esperança de viure, / morint a cada instant. / Un dia qualsevol / serà la vida i tots! / serà la vida i tots! / Per tant i tantes coses més, / seguim. Us esperem! / Cante a la vida plena, / des de la vida buida. / Tanque els ulls, abaixo el cap. / La sang em puja al cap. / I el cor em diu que sí. / El cervell em diu que sí. / I tot en mi és un sí. / Que mai no acabarà. / Canto a la vida, sí!” L’imagino així, el 2022. Precisament, així. Avui, que és 31 de desembre: l’instant final d’un any de merda.