Dependre de la Diputació de Barcelona o fer-ho d'alguna de les altres tres pot suposar una diferència d'entre el doble o el triple d'ingressos pel municipi

Aprofito l’extens reportatge ofert per EL 9 NOU el passat 19 de gener sobre la disfuncionalitat territorial que suposa tenir tres municipis a la comarca d’Osona que pertanyen a la província de Girona –Espinelves, Vidrà i Viladrau– per tractar aquest tema que no és únic, ni excepcional, en l’àmbit de Catalunya. Vaig formar part durant anys de la Comissió de Delimitació Territorial de Catalunya i allà vaig poder estudiar i tractar un gran nombre de disfuncionalitats. Moltes són municipals, però n’hi ha algunes de comarcals i unes poques provincials. Exposaré un cas molt similar que em porta a fer el títol de l’article. La llei preveu poder modificar els límits municipals, comarcals i provincials, però com més amunt es va més difícil és aconseguir-ho. En poso un exemple. En tant que diputat al Parlament, ens vam plantejar, amb l’alcalde de Gósol, Josep Tomás Mirambell (EPD), resoldre el seu conflicte territorial. Gósol pertany a la comarca del Berguedà, però està a la província de Lleida. El seu partit judicial és Solsona, però quant a Junta Electoral li correspon la Seu d’Urgell. També allà li correspon la Diputació de Lleida, en comptes de la de Barcelona, on estan la resta dels 30 municipis berguedans. El guió plantejat per poder canviar de província era el següent: acord clar i contundent a escala municipal. Lògic si es vol donar aquest pas, ha de ser d’acord amb una gran majoria del poble. Acord del Consell Comarcal, cap problema. Acord de la Diputació de Lleida, tampoc. Acord de la de Barcelona per acollir un nou municipi, cap problema tampoc. Arribats aquí, calia aconseguir un acord del Consell de Ministres i d’aquí enviar una proposició de llei orgànica a les Corts Generals per tal de procedir a la modificació del mapa provincial d’Espanya traient un municipi de Lleida per passar-lo a Barcelona. Fets alguns contactes al més alt nivell es va constatar poc entusiasme per tocar el mapa provincial. Porta molts anys, molts, sense fer-hi retocs, amb el perill que si algú el vol moure puguin aparèixer moltes altres qüestions pendents que tenen moltes arestes com per justificar-ho. Al cap de dos anys de gestions i alguns tràmits vam decidir que era millor conviure amb les disfuncionalitats i esperar nous temps i noves oportunitats. El mateix em va passar quan anys després vaig voler integrar al municipi de Borredà l’enclavament de les Rovires de Baix, que era de Palmerola, i ara de les Llosses. Són 3,3 quilòmetres quadrats dins el terme de Borredà i que pertanyen a les Llosses. Per tant, són de la província de Girona. Vaig arribar gairebé fins al final sense passar pel Consell de Ministres i aquí fou quan els advocats de l’Estat van considerar que seria un mal precedent de cara a d’altres territoris i van suspendre la resolució definitiva. Per a molts pot semblar un caprici o una extravagància, però no ho és. Tenir una cama en un lloc, un peu en un altre i els braços fora complica les gestions i tramitacions dels ajuntaments i els seus ciutadans. Algun dia s’haurien d’entomar les solucions, però fer-ho entre governs, prèvia consulta als pobles afectats. Un tema important que deriva de la pertinença a una província o una altra és que d’això depenen els ajuts que venen de les seves diputacions. Aquí, els de Barcelona som uns privilegiats. Les diputacions viuen de les transferències que reben del govern central en funció dels habitants i alguns altres paràmetres i les diferències de pressupost són abismals. Dono les darreres dades publicades per l’Idescat corresponents a 2022. Els ingressos de la Diputació de Barcelona són d’uns 1.300 milions d’euros; Girona, 162 milions; Lleida, 143 milions, i Tarragona, 180. La Diputació de Barcelona ha d’atendre els 311 municipis de la seva demarcació, i tot i tenir bona part dels municipis més grans de Catalunya ha concedit sempre les ajudes tenint molt en compte els més petits. És a dir, les ajudes són inversament proporcionals als habitants del municipi, la qual cosa suposa un enorme suport als ajuntaments en matèria d’infraestructures, equipaments i serveis. I no només això, sinó ajudes per a accions i actuacions en desenes d’àmbits essencials. Davant aquestes xifres i aquestes prioritats, la resta de diputacions es mouen amb recursos molt més baixos, de manera que puc afirmar que un municipi de la província de Barcelona pot rebre entre el doble i el triple que un municipi similar en una de les altres tres. He fet un seguiment d’aquesta situació en els 45 anys que portem de democràcia i queda clar que els ajuntaments de Barcelona són uns grans privilegiats respecte de la resta. Aquesta situació ens va portar a alcaldes i diputats a proposar que el govern de la Generalitat compensés amb ajuts propis aquestes diferències, però mai s’ha dut a terme. I la vella pretensió d’imposar canvis o modificar diputacions va quedar resolta amb resolucions clares i contundents en l’àmbit constitucional. Després de 45 anys de democràcia municipal, puc assegurar que el paper de les diputacions, de totes quatre, ha estat fonamental per resoldre les mancances i dèficits dels ajuntaments, especialment dels més petits. Dit això, consideraria lògic i indispensable que en el futur més proper el govern de la Generalitat disposés d’un fons de compensació per repartir entre els ajuntaments de les províncies de Girona, Lleida i Tarragona.

Dependre de la Diputació de Barcelona o fer-ho d'alguna de les altres tres pot suposar una diferència d'entre el doble o el triple d'ingressos pel municipi

Canviar de província? Gairebé impossible