Quan un himne ens fa passar vergonya canviant-li la lletra, la intencionalitat i el to, és que alguna cosa no estem fent bé. O que la innovació no ha triomfat

M’agraden els actes protocol·laris. Aquells esdeveniments com la presa de possessió del president de la Generalitat, un homenatge a un esportista o figura important de la nostra societat i un llarg etcètera d’exemples com aquests que us explico. De fet, fins i tot a vegades em poso vídeos a YouTube d’actes d’aquest tipus que fan als Estats Units. Ells sí que en saben! Tot i que cada vegada estic més allunyada de la política i de les seves baralles de pati d’escola, no em vaig perdre la presa de possessió de Pere Aragonès com a president de la Generalitat i vull aprofitar aquestes línies per comentar algunes coses que em van cridar l’atenció. Els temps han canviat i és evident que no pot actuar de la mateixa manera un president dels anys setanta que un de l’actualitat. Però tinc la sensació que ens estem deixant endur en excés pel sentimentalisme, l’emoció i el postureig, tan típic a les xarxes socials i que s’està estenent a totes les àrees de la nostra societat. No sé si això és el que esperem d’un president de la Generalitat i, és clar, del seu govern. Massa sovint, les seves intervencions són més de cara a la galeria i per recollir vots que no amb una estratègia i un pla d’acció ben treballats. Una de les coses que també ha canviat –o que almenys la televisió ens ho va ensenyar– és que quan Aragonès va arribar al Palau de la Generalitat, va saludar diferents representants de serveis essencials per la seva tasca en la gestió de la pandèmia. És un bon gest que representa l’agraïment que els devem per tot el que estan fent per la ciutadania i seguiran fent, havent-hi pandèmia o no. No obstant, TV3 va gravar les paraules que el president els hi expressava i ells, els representants d’aquests serveis essencials, no sabien ni què dir. Potser no calia gravar això i fer-los sentir incòmodes. A vegades, aquestes coses és millor fer-les en la intimitat. És important recordar que no per fer-ho tot públic, serem millors. Com a persones anònimes o conegudes. Val per tot a la vida. I ara sí, anem a l’himne. La innovació és un dels valors en alça que tots hauríem de començar a implementar en les nostres vides, ja sigui personalment o professionalment, però innovar per innovar no serveix de res. Si ho fem ha de ser amb un motiu al darrere i amb un context que ho justifiqui. La presa de possessió del president de la Generalitat és un acte formal i que requereix d’una formalitat que aquest any s’ha perdut pel camí. Quan un himne ens fa passar vergonya canviant-li la lletra, la intencionalitat i el to, és que alguna cosa no estem fent bé. O que la innovació no ha triomfat. I, per cert, el cant al feminisme es pot fer de moltes maneres. No s’és més feminista per canviar alguna cosa de la lletra d’una cançó. El feminisme es practica als carrers, a les aules, en converses familiars i en tot allò que ens rodeja. En tots els petits moments quotidians del nostre dia a dia.A vegades, tinc la sensació que ens omplim la boca de com de feministes som i, qui sap, potser no hem entès el seu significat. Una vegada més, el postureig ens ha ennuvolat la vista.

Quan un himne ens fa passar vergonya canviant-li la lletra, la intencionalitat i el to, és que alguna cosa no estem fent bé. O que la innovació no ha triomfat

Canviar l’himne