Hi ha ajuntaments en situació crítica perquè no disposen d'un secretari-interventor, una figura imprescindible per al funcionament de l'administració

Quan els candidats a les eleccions municipals d’abril de 1979 vam entrar als ajuntaments ens vam donar compte d’una realitat a la qual no havíem donat especial importància. De tant pensar en infraestructures, equipaments i serveis que calia fer, no ens imaginàvem l’especial rellevància de disposar de personal, preparat, format i eficient, començant per la figura cabdal en una institució pública: la del secretari-interventor, en pobles petits i mitjans, o la d’un i altre, per separat, en municipis de majors dimensions. Ens vam trobar amb secretaris-interventors que portaven tres, quatre o cinc ajuntaments alhora. És a dir, havien agrupat aquesta funció en municipis més o menys propers de manera que anaven un o dos dies a cadascun i amb això complien la missió d’omplir papers, tramitar documents i acompanyar la signatura de l’alcalde en tot el que fos indispensable. Tot havia funcionat sota mínims, de manera que ningú havia reclamat canvis ni millores. Estic parlant de la realitat de 44 anys enrere. Semblaria que en aquest llarg període de temps s’hauria pogut produir una revolució interna per garantir que unes figures bàsiques i essencials en totes les administracions locals fossin degudament ateses. Estic parlant d’ajuntaments, sí, però també de consells comarcals, de consorcis, de mancomunitats i diputacions. Tots necessiten disposar d’un secretari-interventor, en els petits, i d’un i altre, en els més grans. Per accedir als càrrecs cal passar per unes dures oposicions abans de poder ocupar el càrrec a qualsevol dels ajuntaments d’Espanya. No entro en més detalls, per raó d’espai, però tot ve regulat per unes normatives inamovibles des dels principis dels temps democràtics. Retirat de la primera línia política, em dedico a l’assessorament voluntari d’uns quants ajuntaments, i puc assegurar que la situació present és una de les més greus de les viscudes en aquests 44 anys d’activitat municipal. Hi ha nombrosos ajuntaments, sense secretari titular o sense interventor. Existeix una carrera frenètica per buscar candidats arreu del país, amb propostes de fitxatge que fan envermellir i mostren la desesperació d’alcaldes que han de parar màquines per falta de l’element essencial en un ajuntament. Algú pot pensar que és una escassetat puntual, circumstancial, provisional. No, no, portem anys en aquesta situació i no només no millora sinó que va a pitjor. I més hi anirà quan d’aquí a dos o tres anys un gran nombre de secretaris arribaran a l’edat de jubilació. Si ara hi ha, segons fonts oficioses, unes tres-centes places deficitàries, podríem passar a prop de quatre-centes. Com hem arribat fins aquí? Qui en té la culpa? Clarament la responsabilitat és compartida entre el govern central i la Generalitat. Més cap al primer que cap al segon, però quan s’imposen càrrecs bàsics s’ha d’estar en condicions de proveir-los. I si no es pot, o no se’n sap, s’han de buscar alternatives viables i segures. Qui paga els càrrecs són els ajuntaments i les retribucions són altes, com alta és la responsabilitat, però no es pot dir que un país, Catalunya, o un Estat, Espanya, al·leguin que falten vocacions o interès a estudiar i concórrer a oposicions. Ha d’haver-hi estímuls i beques per fer-ho realitat. I mentrestant, si cal emprendre modificacions legals a les normatives vigents per cobrir les places buides, que es faci. Poden ser mesures per a cinc o deu anys, com permetre cobrir els càrrecs amb interins accidentals, tècnics amb administració pública o amb administratives amb uns anys d’exercici, advocats o economistes amb uns cursos de formació ràpida. El que no pot ser és que per ineptitud de les dues grans administracions tinguem un munt d’ajuntaments i altres figures de gestió pública en total precarietat. Ara mateix tinc al cap una dotzena d’ajuntaments en situació crítica. Parlo només de tres o quatre comarques de la Catalunya Central. A escala nacional la xifra és enorme. No entenc com no hi ha més contundència i exigència per part de les associacions de municipis, sigui l’FMC, l’AMC o l’Associació de Micropobles. Molts municipis estan en situació d’emergència. Quan s’hi arriba, alguna mesura d’emergència cal prendre. O no?

Hi ha ajuntaments en situació crítica perquè no disposen d'un secretari-interventor, una figura imprescindible per al funcionament de l'administració

Cap govern ha complert