hem pogut entomar el fracàs de la gran il·lusió del 2017, però potser no suportarem el que ens vagin matant a pessics amb temes menors però importants

Com a catalans estem acostumats a estar al capdamunt i també al capdavall en el que afecta les nostres vides en convivència societària. Sabem que estem al capdamunt en aportacions a l’Estat espanyol mitjançant el dèficit fiscal, també en el que es paga per l’impost de successions i d’altres. En economia contributiva els lideratges ens són costosos en tots els aspectes. Un exemple senzillet, som capdavanters amb més radars de trànsit que ningú. Catalunya (714), Andalusia (362), Castella i Lleó (324), País Basc (225), Madrid (224), País Valencià (180), tot i que s’han de tenir en compte les diferències superficials i de població. En l’àmbit de l’IBI, també campions. Segons l’OCU, per cada 80.000 euros d’habitatge es paguen a Sant Sebastià 147 euros, Bilbao 153, Vitòria 258, Pamplona 314, Santander 328, Ciudad Real i Melilla 640, Girona 746, Tarragona 762, Lleida 774. No cal seguir, ja es copsa l’efecte del concert basc. Poblacions amb el més alt nivell de vida tenen la menor tributació.

També som capdavanters en altres rànquings. En la mitjana de lleis autonòmiques per any del 1995 al 2020 també excel·lim. Catalunya va al davant amb 772, segueix Andalusia amb 682, i cuers Madrid amb 391, País Basc 363 i Cantàbria 309. Més lleis, més complexitats per a empreses i ciutadans.

Però crec que no cal mortificar-se més en greuges externs just tornats de la Setmana de Passió. Perquè internament estem al capdavall en temes com les energies renovables i aquí centraré el tema. Si heu anat cap a l’Aragó i sobretot Navarra, haureu copsat els camps on com bolets suren molins d’energia eòlica.

Estructures que, cert, alteren el paisatge, però molt menys que la muntanya de Montcada de la qual durant dècades en vam fer ciment i ja no hi és definitivament. Si un dia hi ha millors alternatives, descollant-los i reciclant, només deixaran als terres fonamentacions i uns perns que també es poden arrancar.

Les pegues aquí en les renovables sorgeixen arreu i en tot, permisos oficials dificultosos i finançaments promesos incomplerts. L’exemple en les subvencions a qui instal·li plaques fotovoltaiques, on els retards són devastadors i les excuses sorprenents. En resposta a una consulta del Clúster de l’Energia Eficient de Catalunya, l’Institut Català d’Energia, la Generalitat, vaja, indica que no paguen dins els terminis donada la gran concentració de sol·licituds, més de 60.000 presentades, i tenir el personal de gestió infradimensionat.

Un equip de 18 persones, amb baixes diuen, que es vol ampliar amb un segon paquet de contractació de personal temporal de 20 més per aquest programa d’ajuts. Fins i tot parlen de crear robots que automatitzin alguns processos, i buscar suports externs, licitant (que vol dir temps i més temps entre els plecs, terminis i reclamacions de qui perd), perquè una empresa externa complementi les tasques de revisions dels expedients. Així que fins al 2024 com a molt aviat pels pidolaires del 2022, res de res. Les preguntes que ens podem fer els simples mortals no immersos en les complexitats burocràtiques poden ser com: no serà que malgrat que indiquen haver doblat el pressupost inicial de 115 milions d’euros, no hi ha prou diners per atendre-ho i s’està fent córrer la pilota endavant? Això dels Fons Next Generation, vol dir que els començarà a cobrar la propera generació, és a dir uns 25-30 anys després?

No seria possible esmerçar un xic de confiança en els ciutadans que presenten els expedients mitjançant les empreses instal·ladores experimentades i pagar-los-hi en pocs mesos, i amb aquesta falta de personal immediat donar-se un termini de quatre-cinc anys per revisar els expedients i reclamar, amb interessos i despeses, els ajuts indeguts?

És a dir, les comprovacions tant es deuen poder fer a priori, abans de pagar, desconfiant dels contribuents, com a posteriori, un cop lliurats els diners, si es copsa que els receptors no honoren aquesta confiança.

Tot això són utopies, fútils divertiments, greuges pels quals veiem que ni tan sols han pogut complir aquest any amb la promesa dels 100 euros per a material escolar a infants de famílies vulnerables, i sabem que les ajudes a la dependència de persones grans incapacitades arriben molts cops quan aquestes ja han traspassat.

Crec que la Generalitat i les administracions properes no haurien d’abusar dels catalans, ja n’abusen prou les altres amb el BOE o les clavegueres. Aquí hem pogut entomar el fracàs de la gran il·lusió del 2017, conscients com érem i ara encara ho som més que era una tasca molt costeruda. Hem entès i perdonat els possibles enganys dels quals ens prometien la independència, i encara somiem en ella. Però potser no suportarem el que ens vagin matant a pessics amb temes menors però importants. Les promeses incomplertes en temes domèstics fan també molt de mal. Les que venen de Madrid, sabedors com som que els 50.000 habitatges de la Sareb no hi són i que els 43.000 nous ni se’ls espera, les podem afegir al munt dels greuges. Però les que venen de casa nostra, de les nostres institucions, fan molt més mal, per proximitat i per on provenen.

Si Lope de Vega deia en el Segle d’Or, només daurat per a alguns comtes i ducs espanyols, no pel poble, que “más mata esperar el bien que tarda, que padecer el mal que ya se tiene”, nosaltres els catalans, que ja sabem de què patim Ebre enllà, no ho hauríem d’aplicar en un rodolí per a la nostra administració com “més delmen les promeses incomplertes, que les angoixes suportades”.