El fet de ser cèlibe no ha de ser cap inconvenient per alguns, a altres els afecta el seu caràcter fent-los més crispats, en canvis sobtats de caràcter i molt fets a la seva

És el títol d’un llibre de mossèn Xavier Morlans, publicat l’any 2024. Un llibre interessant sobretot pels que creiem que el celibat és un fet fora de lloc, justament en el temps actual més que mai. Fa una anàlisi de què ha portat l’Església a mantenir-se en la posició de mantenir el celibat als sacerdots. Desgrana molt acuradament l’encíclica del Pau VI Sacerdotalis Caelibatus i el Concili Vaticà II. Entra en detalls per fer entendre els motius de mantenir el celibat sense perdre de vista que l’Església ha canviat més d’una vegada el seu posicionament. Cal recordar els papes que va haver-hi casats i alguns no pas massa exemplars en la seva conducta. Parla que el celibat no es basa pas en cap dogma, sinó més aviat en un posicionament de l’Església segons els temps i en la creença en un do que alguns sacerdots poden haver rebut. Dic alguns ja que, com s’explica en el seu llibre, no tots el posseeixen, per tant, la condició humana de la majoria es troba en la mateixa situació que qualsevol altre home pel que fa als sentits i desitjos sexuals. El sacerdoci i el celibat tenen diferències ben considerables entre l’Església d’Orient i Occident. Els primers distingeixen molt clar entre el sacerdoci i el monaquisme. Com diu mossèn Xavier, el patriarca oriental Maximos IV ho volia expressar en un discurs a l’aula conciliar, però no li va ser permès. Com sabem, els capellans orientals tenen dret a l’accés al matrimoni. Països com Ucraïna, Bulgària, Romania i altres, una bona part dels seus capellans estan casats i encara pertanyen a l’Església de Roma. També hi ha capellans de l’Església anglicana que han decidit incorporar-se a l’Església catòlica i se’ls ha permès mantenir la seva condició de casats. Per tant, queda clar que el no ser cèlibes no entorpeix pas el seu treball com a capellans i, segurament, aquesta condició els fa més raonables a l’hora d’entendre les famílies, els fills i tot el que comporta la vida matrimonial. També, en el seu llibre, tot posant per davant que el fet de ser cèlibe no ha de ser cap inconvenient per alguns, a altres els afecta el seu caràcter fent-los més crispats, en canvis sobtats de caràcter i molt fets a la seva. D’aquests en podem donar fe de conèixer-ne. També apunta que en podem veure amb un aire trist i amb certa rigidesa i incapacitat per seguir una conversa intranscendent. No puc fer més que donar-li la raó. Perquè és molt diferent ser voluntàriament cèlibe o haver-se vist obligats a prometre un celibat per poder accedir al sacerdoci. Cal no confondre el fet de prometre amb el vot de castedat que fan els que decideixen la vida monacal. Pel fet d’haver compartit els primers anys de seminari amb companys que després de 40 anys ens vam retrobar, he pogut comprovar com després d’acollir-se a la secularització han sigut molt feliços en el seu matrimoni i alguns d’ells els hauria agradat poder continuar com a sacerdots casats. Perquè enamorar-se i compartir també és un do de Déu i res més cristià que envellir en l’amor des del matrimoni. Per tant, no hem pas de trobar estrany que veiem capellans enamorats i reprimits per no poder mostrar públicament el seu amor vers una altra persona. Lluny de ser un fet recriminatori, som nosaltres els que ho convertim en un escàndol. En el capítol 8 del seu llibre, mossèn Xavier Morlans ens diu que hi ha prou signes que en l’Església catòlica una època s’acaba i una altra època comença i ho fa fent referència a l’antic filòsof romà Boeci que en el seu Consol de la Filosofia afirma que tota època que s’encamina vers el seu final és ja una nova època que desperta a la vida. Evidentment que l’Església catòlica necessita canvis urgents. Té necessitat de canvis profunds que el papa Francesc ha despertat, però que, lamentablement, per la seva edat i pels que l’envolten, no serà a temps de fer-ne realitat. Queda pendent definir bé el lloc de les dones a l’Església, la possibilitat de capellans casats sense limitar-la a determinats llocs i fins i tot entendre que estimar-se no és pas un fet aïllat sinó un sentit tan profundament religiós com pot ser-ho el celibat. Els humans per desenvolupar netament la nostra personalitat necessitem compartir els sentiments. El subtítol del seu llibre, “Dos pulmons per una Església sinodal”, ens porta que uns i altres es complementen. Però si jo n’hagués de treure una conclusió final, crec que mossèn Xavier ens orienta més a un celibat escollit lliurement i no pas obligat. El matrimoni és un sagrament que imprimeix igual caràcter que el sacerdoci. Per tant, tots dos junts no es contradiuen pas sinó que són perfectament compatibles units.

El fet de ser cèlibe no ha de ser cap inconvenient per alguns, a altres els afecta el seu caràcter fent-los més crispats, en canvis sobtats de caràcter i molt fets a la seva

Capellans cèlibes, capellans casats